La veritat del tòpic

Cartografiesignotes.catLa cultura popular sempre ha posat etiquetes als països, les regions i fins i tot a algunes ciutats. Per influència de la literatura, les pel·lícules o vés a saber per quins set sous, aquests clixés s’han instal·lat en el nostre imaginari i, en moltes ocasions, quan viatgem, volem proves irrefutables que allò que es diu és veritat o, si no ho és, portar evidències contrastades a la tornada que demostrin que la massa estava equivocada.

Doncs bé, vet aquí que amb aquesta missió ens encaminem cap a Sicília, a la cacera de l’estereotip per antonomàsia d’aquesta illa, la Màfia. Per mirar de no errar el tret i revestits de tota la força de l’empirisme, sortim de Palerm cap al sud, a l’indret on el tòpic s’hauria de fer realitat, Corleone.

És inevitable que, quan apareixen els primers indicadors a peu de carretera, ens ressonin al cap els acords que Nino Rota va fer immortals a El padrí. De mica en mica ens sorprenem a nosaltres mateixos tirant la mandíbula endavant i gratant-nos per sota de la barbeta amb el revers de la mà. La veu se’ns torna afònica i anem repetint: “La família...” Però quan ens plantem en aquest Shangri-La del crim organitzat la cosa trontolla. És un poble força tòrrid i desemparat, més aviat apagat. Comencem a entendre el motiu pel qual no apareix a cap guia de viatges. Si esperàvem trobar homes de mitjana edat a les terrasses vestits amb xandall, mocassins i lluint gruixudes cadenes d’or, l’hem ben espifiat. Per acabar d’agreujar l’experiment comprovem que a la gent no li fa la més mínima gràcia parlar del tema i, fins i tot, alguns veïns es plantegen canviar el nom del poble i dir-ne Cor di Leone per allunyar pesats com nosaltres. Alguna cosa falla. Capcots ens conformem amb una caponata i un vinet a pocs metres de la chiesa de Santa Maria abans d’iniciar la tornada. La vila que va veure néixer el capo dei capi, Toto Riina, o l’últim padrí, Bernardo Provenzano, i que en mans de Coppola va donar nom a la més coneguda nissaga de l’hampa a la ficció, ens ha ben decebut.

Retornats a Palerm i ja havent tirat la tovallola, algú ens recomana que visitem la capella palatina. Amb l’ànim d’aprofitar el viatge ens encaminem cap allà. Dins del palau reial i pel pis superior del claustre accedim a l’estança. La visió és una de les més espectaculars de l’art bizantí. Es tracta d’una capella de tres naus del segle XII, dedicada a sant Pere i decorada amb uns mosaics esplèndids. Les tessel·les daurades i blaves del conjunt ens fan tenir la boca oberta més temps del que recomana l’educació. Va ser construïda pels normands, d’origen escandinau, que al segle XI van sotmetre l’illa i s’hi van instal·lar. No podem evitar pensar en com van enriquir-se aquells guerres medievals a costa de la població siciliana. Potser no calia buscar delinqüents comuns en la nostra recerca a l’illa, ja que l’autèntica Màfia, la que va extorquir els camperols de bona part de l’Europa medieval, va ser la dels homes armats que van fer ús de la violència per arrabassar els béns de les comunitats pageses amb l’excusa de la protecció. Aquest fenomen el coneixem com a feudalisme. Potser no estàvem tan mal encaminats al cap i a la fi, tot i que no és Sicília ni de bon tros la que té la primícia d’aquest deplorable funcionament social.

Posant en ordre les conclusions repassem la premsa al mòbil orgullosos del nostre roaming. No podem contenir el somriure maliciós que se’ns dibuixa a la cara quan llegim que el govern italià acaba de dissoldre l’Ajuntament de Corleone per infiltracions mafioses. Feina feta!