ARA Estiu 2012 | Diari ARA

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'ARA.cat recupera cada dia un reportatge de la temporada

Pobles despoblats

Molinàs i la Mussara són dos exemples de pobles que han quedat deshabitats

Ja no hi ha rialles, ni converses, ni fum que surt de les xemeneies. L'herba, els arbustos i fins i tot algun arbre han ocupat les estances on es cuinava o es dormia. Les cases s'han quedat sense sostre, amb les bigues a terra i els murs enrunats... Aquests són alguns dels elements que es repeteixen en els pobles on fa temps que no hi viu ningú. N'hi ha sobretot al Pirineu, i més especialment al Pallars Sobirà, una de les comarques amb menys població de Catalunya (7.646 habitants l'any 2010). Pobles abandonats com Àrreu (vall d'Àneu), Besan (vall Ferrera) o Sant Romà de Tavèrnoles (Llavorsí). La majoria són en indrets de força altura i allunyats de les principals vies de comunicació. En alguns tan sols algun pastor hi dorm de tant en tant.

Curiosament també n'hi ha uns quants que es troben ben a prop de zones transitades. Aquest és el cas de Molinàs, situat a la serra de l'Albera, a tocar del mar, a escassos quilòmetres de Colera (Alt Empordà). El poble es va construir al segle XVIII, en un període d'expansió de la vinya, i va arribar a tenir 186 habitants. La població va créixer de manera efímera durant la Guerra Civil, quan s'hi van refugiar uns quants colerencs que fugien dels bombardejos.

Si bé la decadència de l'agricultura va ser el motiu principal de la despoblació de Molinàs, també va ser determinant el fet que força noies del poble es van casar amb guàrdies fronterers de Portbou i van anar a viure on els destinaven, sovint lluny d'aquestes contrades. Cal afegir-hi també, entre les causes de la despoblació, la falta de serveis bàsics, com l'escola, l'aigua corrent i la llum, que van anar-se instal·lant als municipis pròxims.

Motius de l'abandó del poble

"Al principi del segle XX molts molinencs veremaven a Cervera o Banyuls, on rebien un elevat salari per la seva feina; hi acudien tots els membres de la família, i amb els guanys gairebé sobrevivien tot l'any. D'aleshores ençà els seus habitants ja intuïen el final d'un cicle: uns invertien els estalvis en la compra d'una casa a Colera, uns altres estrenyien lligams de feina amb terratinents de la Catalunya del Nord o s'establien com a masovers als masos del cap de Creus", explica Arnald Plujà al llibre Molinàs. Sant Miquel de Colera .

La intensa onada de fred de l'hivern del 1956 va fer estralls a l'Alt Empordà i va marcar la fi d'aquest petit poble. A Molinàs tots els horts van quedar coberts d'una capa de gel i van morir la majoria d'oliveres. De fet van morir gairebé totes les oliveres de la comarca, però la desgràcia a Molinàs va ser més notòria: les oliveres suposaven aleshores el principal recurs econòmic dels seus habitants. Els pocs que quedaven van marxar per sempre.

Com Molinàs, a la Mussara (Baix Camp) també s'hi pot arribar fàcilment amb cotxe. Aquest poble avui abandonat està connectat per carretera des de l'any 1914. La Mussara -nom d'orígen islàmic: és una corrupció del nom àrab almussara - està situat sobre els cingles de les Airasses, un excel·lent mirador del Camp de Tarragona, a 980 metres d'altura. "Mare, si marit me'n dau, no me'l dau de la Mussara, que la boira sempre hi jau i la terra no m'agrada". Aquesta sentència il·lustra el caràcter inhòspit d'aquest petit poble de poca aigua i molta boira, dos motius suficients que expliquen per què va quedar deshabitat a principis dels 60. Va arribar a tenir trenta masos i vint cases, a més del xalet de les Airasses, que l'any 1926 va fer construir Ciríac Bonet, i l'església de Sant Salvador (d'estil romànic, renovada al segle XIX).

La Mussara va créixer especialment durant el segle XIX. Un dels anys amb més població és el 1823, quan arriben a viure-hi 323 habitants. Una vegada despoblat, la Mussara s'incorpora a Vilaplana, una població situada sota els cingles, en què ja havien anat a parar una part dels habitants (d'altres es van desplaçar a Reus). La relació de la Mussara amb Vilaplana havia estat intensa i, com passa habitualment entre pobles veïns, va ser objecte de comparacions i comentaris de tota mena: "Les xiques de la Mussara totes van a pixar al riu. I les de Vilaplana diuen: «Tota l'aigua enterboliu!»". Les condicions de vida a la Mussara eren realment difícils. El terreny és poc fèrtil, ja que es troba en un altiplà de roca calcària, on l'aigua es filtra amb facilitat. A més, la font es trobava a vint minuts caminant. De tota manera, al mateix poble hi havia una bassa per al bestiar. El metge vivia a Vilaplana i havia de pujar amb l'ajut d'un animal. Alguns residents no tenien més remei que fer primers auxilis. El comerç era escàs (no hi havia cap botiga, però sí dues tavernes). Es caçaven conills i perdius que acostumaven a vendre's al mercat de Reus. Malgrat que la terra era poc amable per al cultiu, hi havia alguns camps i horts. "Algunes vegades baixàvem a Vilaplana a fer provisions: deu quilos de pa, vint-i-cinc arengades -si en compraves dues dotzenes te'n regalaven una-, un bacallà i poques coses més", explica Anton Agustench al llibre Records de la Mussara .

Pobles despoblats, pobles fantasma, indrets misteriosos antany plens de vida, d'una vida autosuficient i probablement no pas més fàcil que l'actual... Tot passejant-hi som transportats instantàniament uns segles enrere i ens oblidem de cop de conceptes com trànsit, hipoteca, YouTube o tipus d'interès.

Les causes

Desenes de petits pobles catalans van quedar abandonats al segle XX, especialment durant els anys del franquisme. Primer van marxar-ne els joves per anar a buscar feina a les ciutats, on van trobar comoditats, possibilitats de gresca i parella. I, esclar, no van tornar. Quan la gent gran moria, el poble quedava buit.

La principal causa del despoblament ha estat la progressiva pèrdua de productivitat de les feines del camp i del bestiar, però n'hi ha moltes més: les severes condicions climàtiques, les comunicacions deficients i la manca d'escoles i altres serveis.

Algunes localitats s'han recuperat

"Després de donar unes quantes voltes per Catalunya, a principis dels 70, buscant una casa prou gran per a la família per passar-hi els estius i els caps de setmana, els meus pares van trobar un poble que de seguida els va agradar". Ho explica Lluís Vallvé, fent referència a la Guàrdia Pilosa, un municipi de Pujalt, a l'Anoia.

"Estava totalment deshabitat i enrunat, però l'estampa d'aquell poble tot de pedra situat dalt d'un turó ens va encantar. Mentre ens obríem pas entre els esbarzers, ens van venir a rebre dos antics habitants, la Rosa i el Primitu, que vivien fora però hi pujaven alguns caps de setmana". El Lluís i la seva família van comprar la rectoria de la Guàrdia Pilosa. Recorda que estava bastant en mal estat i refer-la no va ser fàcil. "Ho fèiem tot nosaltres: les parets, les finestres, la teulada... La reconstrucció va ser una escola d'oficis".

El Lluís explica que, amb el pas del temps, algun dels germans s'han vist amb cor de refer alguna casa sencera. Actualment, en aquest municipi hi viuen quatre famílies, però els estius supera el centenar de persones i bull d'activitat. Fins i tot, fa pocs anys van voler fer-hi un grapat de cases noves però el projecte no va tirar endavant. Encara hi ha una grua, aturada, que va deixar unes quantes cases a mig fer.

Hi ha uns quants pobles que han estat recuperats a Catalunya les últimes dècades -en alguns casos, en part, gràcies a segones residències de famílies que hi van a estiuejar-. Un altre cas és Montclar, al Berguedà.

Poder gaudir de la tranquil·litat i del contacte amb la natura, dur un estil de vida poc consumista i la possibilitat de treballar online són alguns dels motius d'aquest canvi de tendència.


PUBLICITAT

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT