Europa, rereguarda de la guerra de Síria. L'editorial d'Antoni Bassas
Aquests dies m’ha vingut al cap un acudit de la Mafalda. La seva amiga Susanita està llegint en un diari les desgràcies del món: guerra, gana, manifestacions, fins que deixa el diari i conclou: “Ah, por suerte, el mundo queda tan, tan lejos!”. Això era als seixanta. Fa 50 anys. En aquella època, per evitar el dolor que provoquen les tragèdies, només calia apagar el televisor i continuar sopant tranquil·lament. I, fins fa poc, això encara va valer per escapar de la guerra de Síria, o de l’Afganistan, o de l’Iraq. Era una guerra més, lluny de casa. Fins que, a poc a poc, milions de sirians que ja no poden viure al seu país perquè està destruït han començat a arribar a Europa i ja no són només a la tele, són aquí, picant a la porta de casa. La crisi humanitària habita entre nosaltres i està aquí per quedar-se. En un món que ha aconseguit globalitzar la circulació de persones, de béns i serveis, era inevitable que també es globalitzés el dolor. I no un dolor televisat, del qual tenim consciència, sinó un dolor present, del qual tenim urgència.
Els estats europeus estan reaccionant tard i de forma insuficient. Ja ho saben, quan a Europa es reparteixen diners, tots anem a Brussel·les i quan tornem amb la subvenció presumim del que n’hem tret per al nostre país o la nostra empresa. Quan Europa s’ha de repartir un problema, ningú no en vol saber res. I així ens va: va caldre la foto de l’Ailan, el nen ofegat a la platja, perquè França i Alemanya parlessin ahir d’acomodar 120.000 refugiats.
Però no a tothom li ha calgut la foto. A Alemanya ja fa més d’un any que hi ha un moviment d’acollida de refugiats, al voltant de les esglésies cristianes, de les ONG, de particulars. I el mateix ha anat passant a Catalunya, amb l’Ajuntament de Barcelona al capdavant, i governs autonòmics, entre els quals la Generalitat. De manera que sembla que les opinions públiques i publicades hem passat de la indiferència al compromís, de tal manera que als governs dels estats europeus els pot començar a passar factura d’imatge mostrar-se tan poc sensibles amb els refugiats. I aquesta és, dins del drama, una bona notícia. Una bona notícia que equilibra el fàstic que ens produeixen les actituds d’extrema dreta, nacionalistes xenòfobes, inhumanes.
Tampoc no siguem ingenus. Aquesta crisi humanitària és monumental. Es calcula que fora de Síria hi ha 4 milions de sirians. Gairebé dos milions són a Turquia, molts dels quals desesperats per entrar a Europa. Això sense oblidar que ja venim avisats pels emigrants africans que fa anys que entren a Europa com poden, o moren ofegats al Mediterrani quan no poden. Si les emigracions per buscar una vida millor són tan velles com la humanitat, com no han d’existir ara, que tothom veu la diferència de nivells de vida entre uns i altres.
Acollir tots els somnis del món és molt difícil. Recol·locar 4 milions de persones o més és complicadíssim, i ja es comprèn, però que de moment a un continent com Europa se li ofeguin persones al Mediterrani, vegi un èxode nocturn, espantat, de famílies transportades per màfies a Grècia, a Sèrbia, a Hongria, la gent que espera a l’estació de trens de Budapest, tot això és absolutament inadmissible i vergonyós. La reacció de l’Europa política és petita, gasiva, egoista. Està sent una gran oportunitat perduda per mostrar el millor de nosaltres, de fer créixer el projecte europeu, de créixer en autoritat moral al món. Per això les respostes solidàries, individuals, d’aquests dies tenen tanta importància.
Ja no hi ha pobresa que quedi, ni epidèmies que segur que no ens tocaran (recorden l’Ebola?) per no parlar del canvi climàtic. Ni guerres. Les guerres locals tenen conseqüències globals. En certa forma, Europa ha quedat convertida en la rereguarda de la guerra de Síria. Mai ha estat tan veritat allò de “res d’humà m’és aliè”. Ja ningú pot dir, com la Susanita fa 50 anys, “Ah, por suerte, el mundo queda tan, tan lejos”.
