Si jo no me n’he sortit, no ho farà l’altre

HI HA UN MECANISME estrany, comprensible però lleig, que fa que el dia que no hem pogut anar a veure el partit ens satisfaci que hagi sigut avorrit: així ens hem perdut menys. O que celebrem que faci mal temps el cap de setmana que treballem, perquè ens sap menys greu passar-lo tancats. Denota una falta absoluta d’empatia amb els que sí que feien festa o sí que podien anar a veure el partit. I no es justifica, no és que toqui un cap de setmana de cada i si ja ha tocat el de mal temps vol dir que el que a tu et toqui fer festa farà bo. Amargar l’alegria als altres no en porta cap per a tu. Només és que egoistament tens la certesa que no t’has perdut tant. Faig aquest preàmbul perquè m’adono que la política té tant de psicològic que el que no ha aconseguit un avenç desitja íntimament que ningú no l’aconsegueixi. No només d’un partit rival, sinó de la pròpia formació. Es nota amb algunes forces europees que han aplicat l’austeritat i en el fons veus que sospiren perquè ningú pugui trencar la tendència. Els sabria greu i tot. Si jo no me n’he sortit, com vols que se’n surti un altre? Passa també en els relleus generacionals, notes aquell instint de defensar que el que van fer ells era el millor possible, i per tant ningú no podrà avançar més. Potser és comprensible humanament, per vanitat, per dificultat d’acceptar que altra gent pot ser millor o tenir més sort. Però és lleig, i inexplicable des de la vocació política veritable, que és arreglar el món i creure en el progrés social. Aprendre a celebrar que allà on tu et vas encallar un altre se’n surt, sobretot si el benefici és per a la societat, és del tot imprescindible, i diria que bastant urgent.