Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Des de dins de la fotografia

Premi Pulitzer La foto del jove fotògraf afganès Massaoud Hossaini sobre l'atemptat amb bomba a Kabul que va matar setanta persones el desembre passat ha tornat a atiar el debat sobre els límits de les imatges de guerra. Hossaini, que va quedar ferit, és també un fill de la guerra

La foto que ha guanyat el prestigiós premi Pulitzer d'enguany torna a atiar un debat tan antic com necessari sobre els límits de les imatges que ofereix el periodisme. La foto, feta a l'Afganistan el 6 de desembre per Massaoud Hossaini, fotògraf de l'agència AFP, ens mostra l'escena posterior a l'atemptat que va fer a Kabul un kamikaze el dia de la festa xiïta de l'Aixura. L'explosió de la bomba es va produir enmig de la multitud, va matar 70 persones i en va ferir unes 200, la xifra més elevada de morts en un atemptat a l'Afganistan després de la bomba de l'any 2008 a l'ambaixada de l'Índia.

Al centre de la instantània disparada per Massaoud, una nena vestida de verd, amb els pantalons blancs tacats de sang, crida desesperada amb els braços tensats contra el cos i les mans obertes en senyal d'impotència. Al voltant de la nena, els cossos de les víctimes s'amunteguen els uns contra els altres, mentre els ferits proven d'aixecar-se amb gestos que demostren el desconcert més absolut.

Massaoud Hossaini, que és afganès i té 30 anys, va quedar ferit per l'explosió i ha explicat que quan es va dissipar el fum i va aconseguir aixecar-se, el primer que va veure va ser la nena que cridava. La foto la va fer des del mateix lloc on el kamikaze s'havia immolat, però en aquell moment no sabia que alguns dels cadàvers i dels supervivents que envoltaven la nena eren part de la seva pròpia família: la mare, l'àvia, els germans, els cosins. Tampoc no sabia que la nena es deia Tarana ni que tenia 12 anys. El que va fer en aquell moment Hossaini va ser prémer l'obturador i disparar, disparar, disparar. I només es va decidir a marxar de l'escenari de l'explosió quan tots els cadàvers havien estat retirats.

El dilema d'ajudar o treballar

En una entrevista feta per la mateixa agència on treballa, Hossaini, que va estudiar fotografia amb el gran fotògraf franco-iranià Reza Deghati, fa la reflexió següent: "La primera i la segona nit no vaig poder dormir. Cada vegada que tancava els ulls, revivia l'escena i em preguntava què hauria pogut fer per ajudar tota aquella gent. I per què no vaig ajudar ningú. El tercer dia vaig saber que la foto s'havia publicat pertot arreu, que havia tingut un gran impacte, i això em va calmar. Déu meu, jo era allà i vaig ser capaç d'enviar ràpidament aquella foto!"

Hossaini no és un fotògraf d'aquells que van amunt i avall i que, normalment, tenen una altra vida més enllà dels móns que visiten. Quan li pregunten sobre el sentit de ser un fotògraf afganès a l'Afganistan, ho explica amb dues respostes encadenades. La primera: "He nascut en un mal lloc, l'Afganistan; he crescut en un mal lloc, l'Iran, i ara visc en un mal lloc, Kabul". Però dit això, afegeix: "Abans jo només era un fotògraf que feia fotos. Ara segueixo fent fotos però la gent que fotografio també són la meva vida. Vivim en comunió, ploro amb ells i pateixo quan ells pateixen".

La fotografia de Hossaini premiada la va publicar en portada el prestigiós The New York Times l'endemà de l'atemptat. Però hi va haver altres diaris -com el Post o The Wall Street Journal - que van preferir donar versions menys explícites de la mateixa escena. El debat sobre la publicació de fotos dures i directes com la de Hossaini és tan antic com el mateix fotoperiodisme, i sempre ha dividit la professió. La pregunta que ens fem els periodistes és quins haurien de ser els límits entre la informació i l'espectacle, i en quin moment l'horror deixa de ser una imatge que va dirigida al cor i al cap -com diria l'amic Javier Bauluz, l'únic premi Pulitzer espanyol- o es converteix en un fet morbós, "una puntada de peu a l'estómac" que, en comptes d'ajudar a fer-te un criteri propi del que veus, t'estalvia de fer-ho perquè el seu impacte emotiu et deixa fora de combat.

L'horror com a reclam comercial

Aquest debat, però, no es pot fer avui sense tenir en compte un nou element que, els últims anys, ocupa pràcticament tota l'escena: el fet de tractar l'horror com un assumpte comercial, com una estratègia empresarial per captar més públic a partir de l'exposició sense límits de les persones convertides en espectacle deshumanitzat, persones que no es poden defensar i a qui sovint ni tan sols es dóna un nom.

La meva impressió és que els periodistes ja fa temps que hem perdut el control que ens hauria de permetre, amb totes les contradiccions que això suposa, gestionar aquests materials tan sensibles sense sortir dels límits ètics i la vocació informativa que demana la nostra professió. Avui no és gens clar que un fotògraf de guerra -exceptuant els fotògrafs consagrats- pugui controlar l'ús que es fa de les seves imatges. I és evident que si del que es tracta és de vendre, les empreses es riuen cada dia més dels continguts. Inclús estan disposades a interessar-se per l'Afganistan -o pel Congo- per publicar una foto que farà vendre. Un interès, esclar, que s'esvairà el dia següent amb una nova foto impactant, vés a saber d'on i per què.

Què poden fer els periodistes que lluiten i es juguen la vida, com Hossaini, per seguir informant i mantenir el seu compromís amb la gent amb qui comparteixen el dolor i la barbàrie de la guerra?

No crec que hi hagi una resposta a aquesta pregunta, a part de seguir treballant, emprenyant, i procurar ser fidels al que veiem. I fer-ho tot plegat amb el cor i amb el cap, com ho va fer el gran reporter Miguel Gil, de qui es compleix l'aniversari de la mort a Sierra Leone aquest maig -dotze anys ja!-. També el Miguel, com Hossaini, no podia entendre el món que filmava sense sentir que en formava part.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT