‘House of cards’ s’ha fet real
BarcelonaSi hagués sigut un debat normal, potser hauria conclòs que havia guanyat Trump: quan Hillary el va posar contra les cordes ell se’n va sortir i fins i tot es va permetre contraatacar i posar-la en dificultats a ella. Però és que no ha sigut un debat normal. Perquè aquesta no és una campanya normal. Perquè Trump no és un candidat normal.
Fa quinze dies, en el primer debat, vaig qualificar Trump de “racista narcisista”. Divendres va transcendir la gravació d’un conversa particular del 2005 en què, a propòsit d’una dona a qui havia intentat seduir, Trump deia: “Quan ets una estrella t’ho deixen fer, pots fer-ho tot, fins i tot agafar-les per la figa”. Immediatament, candidats republicans li van retirar el suport. I Trump arribava tocat al debat. Per arreglar-ho, diumenge mateix va fer una roda de premsa amb quatre dones que van acusar Bill Clinton d’haver-les atacat sexualment, i les va portar al debat i les va fer seure no gaire lluny de l’expresident.
Un debat així, una campanya així, ja no és normal. I perquè quedés per a la història, diumenge els Estats Units van travessar una nova frontera: un candidat a la presidència n’amenaça un altre d’enviar-lo a la presó. A la presó pel cas dels correus electrònics esborrats per Clinton quan era secretària d’Estat i pels quals va ser investigada per l’FBI.
Per moments com aquest, el debat va arribar a semblar una capítol de House of cards, la sèrie en què Kevin Spacey encarna un president criminal i projecta la imatge d’una Amèrica fosca, mafiosa, la mateixa que ha projectat Trump durant tota la campanya. I tant és així que em va arribar un retuit d’un ciutadà nord-americà normal i corrent que deia: “Hem enviat els nens a dormir més d’hora perquè ens amoïnava el que poguessin sentir en aquest debat”.
No serà president
Tot el que puguem dir de Trump queda curt, i seria una desgràcia que arribés a ser president. Però certament, al pas que va, no ho serà. Probablement no ho serà. Diumenge va salvar els mobles a base de ser ell, sí, però ell només atreu un tipus de públic, especialment votant blanc amb pocs estudis, nombrós, però insuficient per ser president. Diumenge va tornar a quedar clara la vocació de Trump: presentar-se a president per donar-se el gust, per revenja de sentir-se rebutjat per l’elit, qui sap si per solucionar algun problema econòmic o judicial com han fet tants altres.
Però és que aquestes eleccions són molt tristes. Per una banda, un populista indecent. Per l’altra, una professional de l’establishment. Trump té raó en una cosa que diu -és delicada qualsevol frase que comenci per “Trump té raó”-, que Hillary critica ara l’estat d’Amèrica quan ella fa 30 anys que hi contribueix: com a primera dama, com a senadora, com a secretària d’Estat... i que, per tant, ella és paraules. “Si ella és presidenta -va dir-, no passarà res. Només paraules. Serà un desastre”. Això es va notar al debat: tu veies Trump i tenies ganes de votar massivament Hillary. Però no perquè fos Hillary, sinó perquè no era Trump. Hillary està mancada de l’empatia necessària per encarnar l’esperit de canvi. Ella no et deixa anar amb ella. És una llàstima que la imputació que Trump fa del sistema estigui en mans d’algú com ell, sense escrúpols. Tot el que diu sona com una revenja personal i, per tant, no representa la ràbia que els americans puguin sentir contra l’establishment, sinó que s’aprofita d’aquesta ràbia.
Potser Hillary va calcular que tot el que arrossega Trump -el vídeo, la Miss Univers, els insults als mexicans…- ja parla amb prou eloqüència, i ella no cal que ataqui. Per això tenim la impressió que Trump, malgrat tot, encara continua a la cursa. El problema és que ell fa fàstic i ella, més cansada que enfadada, és un mal menor que no dóna cap esperança.
