LondresÉs l’hora de la segona revàlida per a Nicola Sturgeon, que s’enfronta per primer cop a la reelecció com a cap de cartell, després que assumís el càrrec de primera ministra arran de la dimissió d’Alex Salmond l’endemà de la derrota en el referèndum d’independència, el setembre del 2014. El primer examen de la nova líder del Partit Nacional Escocès (SNP) el va superar amb nota altíssima, quan la formació va aconseguir 56 dels 59 escons de les circumscripcions d’Escòcia en les eleccions generals britàniques de fa un any. Les enquestes li auguren ara un altre èxit. Però fins quan?
David Torrance, un dels periodistes i escriptors més combatius contra els anhels independentistes de l’SNP, sostenia en un recent article publicat a The Independent que, tot i l’enorme popularitat de Nicola Sturgeon -popularitat que l’ha dut a ser objecte de l’atenció de Vogue i també del late night talk nord-americà The daily show -, la primera ministra no ha donat res per vendre als seus fidels perquè escampin el missatge nacionalista durant la campanya que està a punt d’acabar.
Paul Cairney, professor de la Universitat de Stirling, destaca que Sturgeon ha sigut “invulnerable a les crítiques de la seva gestió vacil·lant mentre dirigia el Servei Nacional de Salut, entre el 2007 i el 2012”, com a consellera del govern Salmond, de la mateixa manera que el partit ho ha sigut als enormes problemes generats “per la unificació de la policia escocesa” o la manca d’encert a l’hora d’intentar “reduir el fracàs escolar”.
Res sembla que afecti Sturgeon. Tampoc al partit. La conjuntura política britànica no és aliena a la impermeabilitat que ha exhibit fins ara. Comptar amb un govern tory a Londres el 2010 -en aquell moment era una coalició-, amb el lema de l’austeritat com a bandera, li va permetre exhibir el passat de lluitadora política feta durant els anys més durs del thatcherisme, d’infaust record a Escòcia, pecat que els conservadors encara paguen.
El xoc entre la cultura política conservadora que s’imposa a Londres amb l’arribada de David Cameron a Downing Street i el relleu que l’SNP fa del laborisme a Escòcia permeten que algú com Sturgeon, que ho porta a l’ADN familiar, pugui fer servir les paraules radical i progressista de la manera més natural. Serà a partir d’ara, però, en un tercer mandat de l’SNP, quan haurà de donar la veritable talla, fins ara afavorida per un vent que bufava a favor.
