Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

Romney i la butxaca dels americans

Dubtes Els republicans tornen de Tampa pensant si Clint Eastwood mereixia anar deu minuts abans que Romney i si Romney aconseguirà anar gaire més lluny en les enquestes. La convenció és un impuls per a qualsevol candidat, i ara Mitt Romney s'enfronta a la veritat nua: quant pesa realment el candidat republicà en la balança electoral? Perquè Obama no afluixa, tot i la crisi

Quan falten dos mesos i quatre dies per a les eleccions, les enquestes desafien els analistes. Fa un any els experts afirmaven: si em fas triar entre saber el nom del candidat que s'enfrontarà a Obama o la taxa d'atur que hi haurà el novembre del 2012, m'estimo més saber aquesta dada, perquè mai cap president ha estat reescollit amb un atur superior al 7,4%. Tothom donava per fet que la sortida de la crisi estava sent tan lenta que l'economia faria la campanya, ella soleta, a qualsevol aspirant que s'enfrontés a Obama.

Previsió equivocada: els nord-americans aniran a les urnes amb un 8% i escaig d'atur i Obama aguanta liderant els sondejos, encara que per un marge estret. Com és possible? Per què, si hi ha una palpable decepció en la gestió econòmica d'Obama, els seus votants del 2008 estan majoritàriament disposats a donar-li una segona oportunitat?

Hi ha raons locals, com ara la millora del clima industrial en estats claus com Ohio i Michigan, beneficiats pel rescat de Chrysler i General Motors que va ordenar Obama amb diners federals, o la millora del turisme a Nevada i Florida. N'hi ha de generals, com ara que la gent, per poc informada que estigui, sap que és tota l'economia dels països desenvolupats la que està tocada i no només l'americana, i valoren que Obama estabilitzés almenys un país que tenia la destrucció de llocs de treball, el sistema financer i el mercat immobiliari en caiguda lliure. No esperen miracles. Han sentit a parlar de la força del mercat per sobre del govern.

Però la resposta completa ens porta a una veritat elemental, tan vella com les eleccions mateixes, que havíem oblidat a base de repetir-nos el mantra que els americans voten amb la butxaca. Sí, voten amb la butxaca. Però voten una persona. El candidat compta.

Romney, encara que està més fet que quan va presentar-se a les primàries del 2008, no té, de moment, tota la força que li caldria per arrencar els votants d'Obama de la nostàlgia del canvi i l'esperança de fa quatre anys, i convèncer-los que no s'han de sentir culpables per fer-li el salt el 6 de novembre. La taxa d'atur serà més o menys alta, però a Romney, per caràcter i biografia, li falta la credibilitat necessària per mirar als ulls dels americans ofegats per la hipoteca i la universitat dels fills i dir-los: "Jo sento el vostre dolor".

Romney s'ha passat mesos parlant de feina, d'emprenedors, d'iniciativa individual. Ha parlat al cervell. Però no n'hi ha prou. Per això, dijous, l'última nit de la convenció de Tampa, es va arremangar i es va atrevir a endinsar-se fins al terreny de les emocions. Va formular un parell de bones preguntes als electors d'Obama de fa quatre anys, d'aquelles íntimes en què no es pot fer trampa: encara sentiu la mateixa emoció que el dia que el vau votar? I no deu ser que alguna cosa no funciona, si el dia més emocionant que podeu recordar d'aquesta presidència és el dia que vau anar a les urnes?

Romney va encertar amb les preguntes, perquè és veritat que Obama "el fred" no desperta aquella passió i perquè els dies de la seva presidència han proporcionat només una alegria nacional: la mort de Bin Laden. La reforma sanitària va ser un èxit d'una part: ni un sol republicà va assistir a la Casa Blanca a presenciar la històrica firma.

Però, si tot i la distància que Obama ha posat entre ell i la gent a base d'audàcies calculades, el president no ha acabat la paciència del país, és perquè Romney no ha aconseguit fins ara convertir-se en la solució. Tampa va fer olor de petroli, d'impostos la meitat de baixos per a les rendes del capital que per a les rendes del treball, de conservadorisme lleugerament compassiu, d'agressivitat internacional. De contradicció dels que prediquen un govern petit però tenen un pla polític per crear dotze milions de llocs de treball privats en quatre anys.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT