Adéu a un referent del periodisme d’investigació

BarcelonaEl periodisme d’investigació ha perdut un dels seus màxims exponents. El periodista Xavier Vinader, que es va encarregar de treure a la llum alguns dels episodis més foscos de la Transició, va morir ahir al matí, als 68 anys, a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, a causa d’una pneumònia, segons va informar el Col·legi de Periodistes citant fonts familiars.

Nascut a Sabadell el 17 de febrer del 1947, Xavier Vinader Sánchez va destacar pels seus treballs d’investigació en el camp de l’extrema dreta i el terrorisme d’estat, una tasca que, en última instància, el va acabar convertint en “el primer exiliat de la democràcia espanyola”, segons relatava ell mateix al documental Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta, dirigit per Àngel Leiro i Xavier Montanyà i que el Sense ficció de TV3 va estrenar el 17 de febrer -i que ahir es va reemetre al 33 amb motiu de la seva defunció.

El cas que el va portar a l’exili -i posteriorment a la presó- arrenca amb una sèrie de tres reportatges que va publicar l’any 1979 a la revista Interviú, en què revelava, a partir de la informació filtrada per l’agent de policia Francisco Ros Frutos, les pràctiques que grups parapolicials d’extrema dreta estaven duent a terme contra organitzacions nacionalistes basques. Setmanes després de l’aparició d’aquests reportatges, ETA va assassinar dos ultres, un dels quals apareixia citat als seus textos, per la qual cosa l’Audiència Nacional el va acabar condemnant a set anys de presó, el 1981, per “imprudència temerària professional amb resultat de dos assassinats”.

“Sabia que el reportatge portaria cua, però no que acabaria girant-se contra nosaltres mateixos. Calculàvem que s’obriria una investigació oficial sobre el tema. Ros Frutos va firmar les seves declaracions davant notari. Però no interessava la veritat. La tesi del fiscal era que amb el que jo havia explicat ETA no tenia més remei que matar. Acusar-me d’imprudència temerària va ser una aberració”, recordava el mateix Vinader fa poques setmanes en una entrevista a aquest diari.

Per evitar complir la pena -que va motivar una forta campanya de solidaritat cap a la seva figura tant dins com fora d’Espanya-, Vinader va fugir a França, on va viure exiliat fins al 1984. En tornar a Catalunya va ser detingut immediatament i traslladat a la presó de Carabanchel, però dos mesos després el govern espanyol l’indultava i li permetia recuperar la llibertat. De totes maneres el càstig no el va fer sucumbir, i segons ell mateix explicava al documental va aprofitar el temps que va passar entre reixes per recollir informació sobre la situació a les presons, i només una setmana després de sortir de la cel·la ja publicava a Interviú un nou reportatge en què denunciava “el lamentable estat en què es trobaven les presons espanyoles”.

El bolígraf com a arma

Vinader reconeixia que aquest episodi l’havia convertit, sense voler-ho, en “abanderat de la lluita per la llibertat d’expressió”. Però en realitat tota la seva trajectòria periodística va estretament lligada a la voluntat de descobrir la veritat: “Per a mi fer periodisme va ser una opció política, en un moment determinat teoritzes que un bolígraf o una ploma pot ser tan útil com una arma per lluitar contra la desigualtat i la dictadura. Vaig estudiar als Claretians de Sabadell, allà hi havia el [Pere] Casaldàliga, i som fillols d’aquells joves capellans que ja començaven amb la teoria de la teologia de l’alliberament. I a la universitat passes del missalet al marxisme”, explicava, el 2012, en una entrevista amb el director de l’ARA, Carles Capdevila.

Vinader es va diplomar a l’Escola Oficial de Periodisme el 1973, i durant els anys 70 va treballar en diversos mitjans de la seva ciutat natal, com el Diari de Sabadell, Ràdio Joventut de Sabadell i les revistes Can Oriach i TS. Posteriorment va fer de corresponsal per a mitjans com La Vanguardia, Europa Press, El Correo Catalán, Tele/eXpress i Mundo Diario, per als quals va cobrir esdeveniments internacionals de primer nivell, com la caiguda de la dictadura a Portugal i la primera guerra de l’Afganistan.

També va col·laborar amb publicacions com Gaceta Universitaria, Mundo, Por Favor, Arreu, Primera Plana, Interviú i El Temps. La seva obra periodística es completa amb diversos llibres: el 1999 va publicar Operación Lobo: Memorias de un infiltrado en ETA, i el 2012 va editar Quan els obrers van ser els amos, en què recuperava i ampliava els textos que havia escrit durant la vaga del 1976 a Sabadell.

Condecorat amb la Creu de Sant Jordi el 2007, Vinader va ser president internacional de l’ONG Reporters Sense Fronteres, i des del 1978 formava part del consell directiu del Grup Zeta. L’any 2008 va donar el seu arxiu personal al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, i el 2011 Sabadell li va concedir la Medalla de la Ciutat al Mèrit Periodístic.

La capella ardent de Xavier Vinader s’obrirà a les 11.25 d’aquest matí al tanatori de Sancho d’Àvila de Barcelona, on demà tindrà lloc la cerimònia de comiat a les 9.25.