ENTREVISTA
Mèdia 01/12/2016

Francesc Burguet: "Qui està pagant els plats trencats del periodisme és el reportatge"

És dels professors que els alumnes, per bé o per mal, recorden. Actualment fa classes a la URL i la UAB. Tot i que no es considera periodista, perquè no ha fet carrer, va treballar molts anys en mitjans i es va especialitzar en el gènere de l’entrevista ràpida, directa i punyent.

i
àlex Gutiérrez
15 min
Francesc Burguet, retratat a la Universitat Ramon Llull / PERE TORDERA

BarcelonaCom a professor, Francesc Burguet té fama de ser com el Doctor House, o potser el més nostrat Merlí: algú amb una intel·ligència aguda però que et fa aprendre a bastonades, a còpia d’enfrontar-te cruament a la teva pròpia ignorància. El seu últim llibre és un manual sobre com fer entrevistes, titulat irònicament (però no del tot), El mejor libro sobre entrevistas jamás escrito (UOC). Em rep a la Facultat Blanquerna i jo vinc preparat –o això crec– per a una entrevista de respostes en sec, concises i tallants, una esgrima com la de les entrevistes breus que ell signava al 'Diari de Barcelona'. Però acabem estenent la conversa prop de dues hores, així que el que pretenia ser una entrevista al carbonet, un retrat al vol, acaba esdevenint –confio, espero– en allò que se solia dir, no sense certa pompa, "entrevista-en-profunditat", un gènere que l'elasticitat d'internet ha permès reviscolar.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Quina és la millor primera pregunta que es pot fer a algú que ha escrit un llibre titulat El mejor libro jamás escrito sobre entrevistas

No ho sé. No hi ha pregunta sense saber abans qui la fa i a qui es fa.

Jo havia preparat aquesta: “Quin és el millor segon

És que la majoria són molt dolents. Només es podria salvar aquell llibret de l'Arturo San Agustín –que són quatre comentaris, en realitat– i que es diu Me gusta que me haga esta pregunta. La resta... els fan professors d'universitat amb teories que són un disbarat. Jo no tinc ganes d'escriure, en realitat, però la UOC em va fer l'encàrrec i, si m'hi comprometo, em surt la cosa professional i ho he de fer.

El títol, en tot cas, té un element de provocació.

Volia evitar un títol de manual, perquè no els suporto i no volia que el meu llibre s'associés a tot el que rebutjo. Així que vaig optar per un títol que fos, alhora, la seva pròpia publicitat. I és evident que va en conya, però el més dramàtic és que és cert. Que resulta pedant? Tant me fot. Però jo això ho dic amb pena, perquè m'hauria agradat trobar un llibre així. Ara, si vols aprendre a fer entrevistes, llegeix-ne, mira'n... i fes-ne.

Es va especialitzar en l’entrevista curta.

N’havia fet de llargues, però les que m’agradaven més eren les de tipus caricatura, com les que havia fet Manuel del Arco. Tenia aquesta idea de feia temps –era una obsessió més aviat– i volia publicar-les a la contraportada d'un diari. Ho vaig presentar a La Vanguardia. Aleshores, a la contra hi tenien sempre publicitat d’Ofiprix. Em van dir: “Uf, si a algú de fora li donéssim un espai així, s'armaria una guerra civil aquí dins”. I així va acabar la cosa. Però, al cap d'uns mesos, va aparèixer la contra amb la Margarita Rivière, que no era ni carn ni peix. I jo vaig acabar fent-ho al Diari de Barcelona.

Quin entrevistat el va impressionar més?

Hi ha molts personatges que et deceben.

Ja hi arribarem, però comencem per aquells de qui guarda bon record.

Que em deixessin marcat... Potser l'Antonio Gades: ens vam veure durant tres dies. I vaig assistir a una escena brutal: va fotre fora una periodista que va aparèixer al camerino del Liceu amb un ram de flors. La va fotre escales avall, a crits... no sé què li devia haver fet. N’hi ha d’altres, de tendríssimes, que no puc explicar.

Ni obviant el nom del personatge?

Recordo sobretot un cantant d'òpera, molt famós, que estava superprotegit pel seu entorn. I ho vaig detectar de seguida. Hòstia, no se’m va tirar als braços, però gairebé. I després de fer l’entrevista, em va dir d’anar a passejar. Algú que ens veiés pel carrer hauria pensat que érem amics, per com caminava abraçat a mi. Necessitava un confident, així que em va començar a explicar la seva doble vida, amb una persona jove. I per explicar-me fins a quin punt estava boig per aquesta persona, treu la cartera, l'obre i m'ensenya... una cosa íntima, seca. Em vaig quedar de pedra. Això, en mans de segons qui, podria ser brutal, vaig pensar.

Alguna història més, sisplau.

Recordo una persona que portava molts anys en un psiquiàtric. Estava ja en règim obert, però l'havien desgraciat: dels electroxocs, li havien caigut totes les dents. Era un senyor ja gran, que s’havia refugiat en alguna secta religiosa. Tot ho passava pel filtre de Déu i això el sostenia per tirar endavant. Parlava del seu passat i era evident que n'havia passat alguna de grossa. Tot d’una, m'ensenya una foto seva de jove: era calcat al Gary Cooper quan tenia vint-i-cinc anys. Alt, guapo... I en canvi al davant meu tenia aquella desferra humana. “Què ha passat?”, vaig dir. I es va començar a posar nerviós. Fins que m'ho va explicar tot i crec que va ser un gran alliberament. La mare havia mort en el part i el pare l’havia culpat durant tota la infància. Després, el pare s’havia tornat a casar i la madrastra el va seduir. Fins que el pare els enxampa follant. Com va resoldre això la família i l’Església catòlica? Culpant-lo a ell, dient que estava posseït, i fotent-lo al psiquiàtric fins a destruir-lo. Drames així et marquen. Encara recordo la seva cara.

Era algú conegut?

Havia saltat als mitjans aquell dia per una qüestió matemàtica, lligada a la Universitat de Berlín, deixem-ho així.

Tenia fama d’entrevistador implacable.

Un entrevistat se'm va desmaiar, de la tensió, a mitja entrevista. Era un escriptor. Jo no feia pas entrevistes de propaganda, però la persona del grup Planeta que li portava comunicació –que era excel·lent en el seu ofici– va proposar-me’l. I, després de dinar junts tots tres, ella va dir que se n’anava a la barra, mentre jo feia l’entrevista. Per cortesia, li vaig dir que vingués. Mal fet, perquè una tercera persona fa nosa, la posis on la posis. I, a més, vaig pensar que no la podia defraudar, que havia de veure que realment els mato. Així que vaig acabar convertint les meves preguntes en un mirall, que demostrava a aquell home que era un pobre no ningú. Una part de mi deia "Collons, quin poder que tinc!" I la brama de terrible va córrer més, esclar. Però va ser un error, perquè vaig deixar que hi hagués interferències.

Passem, doncs, als personatges que preferiria oblidar.

Recordo l'entrevista amb l’Aznar. Jo seia en un tamboret –i ell en una cadira– en una sala del Princesa Sofia, envoltat d'una marabunta de càmeres i fotògrafs. Allà, sense poder recolzar l'esquena, tot envoltat de gent... Els tímids com jo ens ensorrem. Seure bé és essencial, per poder respirar bé i preguntar sense estar enfonsat.

Se li han acabat mai les piles de la gravadora?

El cop que més greu em va saber va ser quan va venir Eugène Ionesco de visita a Tarragona i no hi havia cap més periodista que jo, poc abans que morís. Em vaig posar al seu costat, gairebé de genolls. Va venir la secretària i em va dir: “Estigui tranquil, ja li aguanto jo el casset”. No sé si ho va fer accidentalment o a posta, però quan em va tornar l’aparell hi havia la pausa bloquejada. Després d'una hora d'entrevista amb Ionesco, no tenia res gravat.

Va renunciar o va tirar de memòria?

Vaig renunciar. La llegenda de Del Arco no me la crec: deien que prenia notes. És impossible. Jo tinc una col·lecció de les seves caricatures, però no he vist enlloc els blocs dels seus apunts. Jo, quan faig l'entrevista, he de mirar la persona. Mirar-la a la cara. Admiro la gent que pren notes, però el risc és enorme. Puc recordar el sentit d’una resposta, però reproduir la literalitat... Bé, és el disbarat que va fotre el Ramón de España amb aquella entrevista a Juanjo Puigcorbé [que l’actor va denunciar, perquè posaven en boca seva coses que no havia dit]. Això de tirar de memòria només ho poden fer tipus insolents i petulants com Ramón de España. I quan ho fas sempre el deixes de puta mare, que és la manera que no et protestin.

Moltes vegades les entrevistes vénen amb titulats prefabricats. Es pregunta a algú una cosa que respon amb un “sí” i les paraules de la pregunta, que són del periodista, acaben figurant al titular, com si haguessin estat pronunciades per l’entrevistat.

És una indecència. El cas més recent és aquella entrevista a Felipe González a La Vanguardia. De fet, és molt fàcil basar-se en paraules exactes dites per algú i canviar-ne el sentit: la literalitat no és garantia de res. El sentit es vehicula amb l'implícit i la inferència. Aquesta cosa de l’objectivisme... Com si el sentit fossin les paraules! Això és fer trampa, o ser un ignorant. Si la Maria li diu al Manolo “Tu m'enganyes?”, no cal que el Manolo digui que “Sí” perquè li caigui una hòstia monumental. Només que calli cinc segons, rebrà de valent, i tothom ho entén.

Francesc Burguet: "Qui està pagant els plats trencats del periodisme és el reportatge"

Si l'objectivitat no existeix, ja que el periodista forma part de la realitat que pretén observar, ¿hi ha barra lliure per interpretar-ho tot a conveniència?

És que no hi pot haver barra lliure. Les coses que poden ser certes, han de ser certes. I la resta, són d’ordre interpretatiu. Però això no vol dir que la interpretació sigui lliure. I, en tot cas, la paradoxa és que dient coses certes els periodistes poden enganyar. El Mundo va titular: “Un niño en coma tras tragarse el tapón de un bolígrafo”. L’avantítol era: “El niño estaba en clase de catalán”. Les dues coses eren certes, però la juxtaposició creava un sentit nou. I, pel que fa a les interpretacions, n’hi ha de fonamentades, n'hi ha de gratuïtes i n'hi ha d’arbitràries. Necessitem que l’altra part, el lector, sigui intel·ligent i digui: "Escolti, això és inconsistent". El periodista ha d’intentar que qualsevol altra interpretació sembli més improbable.

Però el lector sovint no tria la interpretació més sòlida, sinó la que li fa de caixa de ressonància de les pròpies conviccions.

Aquest és el problema: que cadascú acaba agafant la que li interessa. Acaba sent la confirmació de les pròpies expectatives i desitjos. Diaris com El Mundo, La Razón o l’Abc no han tingut cap escrúpol per inventar mentides, perquè saben que, al seu lector, tant li fa. El País ara també comença a ser groller, perquè s'ha tret la màscara i tant li fot: abans jugaven a fer trampetes més subtils, que són també les més perilloses.

La postveritat no és, doncs, exclusiva de l’Amèrica de Trump.

Ho deies en un Pareu màquines, fa uns dies, que això de la postveritat no deixa de ser un nom nou per a la mentida podrida de tota la vida. Ara bé, cal distingir entre mentida i engany, que no són el mateix. Mentir et compromet, però l'engany és molt estratègic, perquè pots fer servir coses certes per enganyar. En tot cas, Trump no és el primer a inaugurar aquest tipus de discurs prim. Mirem la senyora Arrimadas, fa quatre dies. A vostè li haurien d'aplicar la llei del discurs de l'odi, li diria, quan diu que porta escorta “perquè ja sabem què passa a Catalunya”. Que està incitant a l'odi contra els catalans! Jo m'he trobat un alumne que venia de Valladolid que em deia: “Mis padres no tanto, però mi abuela está preocupada. 'Que no te ocurra nada!', me dice”. Ja hi ha unes quantes sentències en què es nega la pàtria potestat a una dona perquè té previst traslladar-se a viure a Catalunya i, com que haurà d'aprendre català, diuen que això pot afectar la salut mental del nen. És un disbarat. Com la sentència de la minifaldilla: "Si vostè va amb minifaldilla és normal que la violin".

M’ha citat quatre diaris de Madrid. ¿Els mitjans catalans fem menys trampes o és que anem amb el lliri a la mà?

Hi ha una tradició diferent. Cadascú fa les seves trampetes, algunes de més legítimes, altres de no tant... Ara, TV3 està arribant a uns límits que comencen a fer vergonya. A vegades he de tancar, perquè aquest cofoisme el trobo massa ridícul. Ja no tenen Lliga, no? Doncs amb tots aquells funcionaris que tenen allà han d'acabar fent programes estúpids... O el dia que li van donar el Nobel a Dylan, TV3 anava posant cançons, com si fos un treball escolar. Hi ha hagut una caiguda en picat de la qualitat de la informació. Alguns dels millors professionals han desaparegut o estan en segon terme: Joan Roura, Sergi Vicente, Medir Plandolit, Pepe Garriga, Isabel Galí... I han aparegut noiets prims que es limiten a llegir informacions elementals.

On el veu, el cofoisme?

El Flotats es passava tota la vida dient que era el millor. Necessitava adulació. No, home: ja t'ho direm els altres, que si ho dius tu ens emprenyarem. TV3, si estàs sota sospita, el que has de fer és deixar de donar benzina a les Arrimadas. I després hi ha el nivell. L’altre dia en Xavier Graset acaba una entrevista amb “Que vol afegir alguna cosa més?” No home, això és amateurisme. No es pot abaixar tant la qualitat. I està tenint conseqüències greus: amb una estructura infinitament més petita, 8TV té el do de l'oportunitat que allà no tenen. Els que no volem que aquesta televisió es converteixi en Canal 9, acabarem dient “Deixeu-ho córrer”. Estic molt emprenyat. Són funcionaris.

Però el lideratge de TV3 a totes les enquestes qualitatives és inqüestionable. I els informatius lideren amb comoditat.

La fragmentació fa que es noti menys el descens. I hi haurà qui se'ls miri, però s'emprenyi. Hi ha una ascensió funcionarial que fa que tot vagi decaient, decaient...

¿No creu que l'afuncionariament afecta de manera àmplia la professió? Se surt menys al carrer que mai.

El que hi ha és una precarització, que té un preu molt alt. Els últims cinc anys hi ha un renaixement de l'entrevista: Om, Évole, Pastor... Per què? Doncs perquè, si està mínimament ben fet, és un format agraït i triomfaràs. Les entrevistes de l'Évole... Ell no fa trampes, però són editades, eh? No és el mateix que sortir en pilotes i dir-li: "Aquí tens mitja hora, a veure què fas". Sigui com sigui, és un gènere agraït i poc costós. Qui està pagant els plats trencats del periodisme és el reportatge. Ha desaparegut el periodista de carrer. El que ho és vint-i-quatre hores al dia. I hi ha mil històries per explicar. Però jo no sóc periodista...

De debò que no se’n considera?

No he fet mai redacció. Jo no en tenia vocació i no volia fer periodisme, sinó els apòsits: la firma. Vaig acabar a periodisme per raons accidentals, però no era dels que volien carrer. A aquesta gent, o bé els han jubilat o bé els han enterrat a la redacció i van de puto cul fent tonteries virals d'aquestes per aconseguir més trànsit. Cal sortir al carrer, que està ple de reportatges.

El panorama és desolador, doncs.

Jo confio que hi hagi gent, dins d'aquest nivell tan baix que hi ha ara, amb prou talent i ganes per assumir certa precarietat com a forma de vida. Amb esperit de vida okupa. No estic dient Can Vies, no dic pas gent delinqüent. Senzillament, gent que digui: vull fer periodisme, costi el que costi. I que facin net. Però periodisme, eh? No que fotin Ciutat morta. Que, per fer pamflets, ja tenim els del PP.

Abans de venir a l’entrevista, he demanat a la redacció qui l’havia tingut de professor. Quatre persones m’han dit que sí. I els he demanat a cadascun d’ells –no diré el pecador– un adjectiu. M’agradaria que em digués si s’hi sent reflectit. El primer m’ha dit “peculiar”.

Peculiar no vol dir res. Tothom ho és, a la seva manera. Ara, si vol dir que no deixo indiferent, que passo de tot o que tinc una personalitat que no és grisa... Sí, em recorden. I alguns em maleeixen, esclar. Però també n’hi ha que em donen gràcies. La gent a qui caic malament ja em va bé que els caigui malament.

“Histèric”.

Home, a menys que hagin agafat un dia que m'hagi emprenyat molt... Recordo un dia que no és que em posés histèric: és que els vaig engegar a la merda. Passàvem un reportatge de Werner Herzog sobre la pena de mort. Hi havia un reu que s'havia posat histèric abans de morir. “No vull morir!!”, cridava. A l’escena següent, un funcionari treia el cadàver en un taüt de cartró. Cap família l’esperava. Una vetlladora el toca i diu “Encara està calent”. Jo era al darrere de l'aula, i el panorama que veia era desolador: un mar de llumetes de mòbil per sota la taula. Els vaig dir: “S'ha acabat la classe. Aneu a la merda. No és que sigueu mals periodistes, és que sou males persones!” Però no em considero histèric. Com a molt, una mica histriònic, però des del punt de vista teatral: per vèncer la timidesa, que sóc molt tímid.

“Sever”.

Doncs... no.

Abans d’engegar la gravadora m’ha dit que suspendrà el 30% de la classe.

És que si em posés estricte en suspendria el 80%. No sóc sever, però em trobo amb gent que ja dóna per fet l'aprovat. I és molt difícil tenir un diàleg amb gent que aspira només a aprovar, que no t'exigeix que facis que aprengui. Jo no demano atenció als alumnes, que la pressuposo, els exigeixo passió: qui no estigui disposat a apassionar-se que agafi la porta i a prendre pel sac. Però ara ja no m'atreveixo a dir-ho així. “De què vas, sonat?”, em dirien...

L’últim adjectiu és “enervant”.

Enervant?! Quan vingui a la redacció, hauré d'endevinar quin adjectiu correspon a cada exalumne. No em costarà gaire, no em costarà gaire...

Quan aleshores han sabut que els demanava l’adjectiu perquè anava a entrevistar-lo hi havia un cert consens: “És un cabró però aprens”.

Saps què vol dir ser cabró? Cada cop ho faig menys perquè la gent té la pell més prima. L'altre dia, a Bellaterra, vaig dir a una alumna, sense cap mala intenció: “Tu, això que has escrit no té sentit, és un disbarat. Com pots ser que escriguis això?” Doncs no ha tornat més. A veure, que el dia que surtis a la professió, si la cagues així no és que et suspendran... és que et fotran fora de la feina i t'assenyalaran!

Enyora els mitjans?

Ja m'ha passat el temps. Hi vaig renunciar. Només vaig acceptar de tornar-hi l'any 2000, perquè em van insistir i pagaven una barbaritat: 60.000 peles un foli. Res, sis mesos. Alguns moments he tingut la temptació d'oferir-me, però sempre penso: deixa-ho estar... De vegades he enyorat les entrevistes, però no podria fer-la diària, perquè hauria de deixar la resta.

On no crec que el vegi pròximament és a TV3.

Abans que existissin Évoles, Buenafuentes i Bertos, fins i tot abans que existís en Mikimoto, vaig estar a punt de fer un programa a TV3. L’estava elaborant en Puyal, per encàrrec de la cadena. Però algú em va segar el coll. I, amb el contracte sobre la taula, no el vaig poder fer. Això m'hauria canviat la vida, perquè anava a fer de provocador quan no existia aquesta figura a TV3.

I qui l’estimava tant com per demanar-ne el cap?

La meva exdona. Aleshores ella estava de corresponsal a París i a algú se li va acudir que podia presentar aquell programa bé i la van fer tornar. Jo els vaig dir: però sabeu qui és? Va demanar el meu cap i li van donar. Jo emprenyat com una mona, en Puyal també... Ja no vaig fer mai més res amb TV3. Quan tens un bon padrí, un programa pactat per divendres a la nit i es frustra així, entens que el teu lloc no és allà.

No es pot negar que parla amb una llibertat poc usual.

No tinc problema. Callo només els noms d’aquells que em poden afectar el sou, per si de cas. Quan abans parlava de TV3... si vingués algun d’ells, els hi diria obertament. I els hi raonaria. Ho diria a la cara. Però la gent sempre està dient “Vigila, no fos cas”.

És conscient d’estar en minoria?

I què?

Només pregunto si n’és conscient.

He estat en minoria tota la vida.

Hi està per vocació?

No, és la meva manera de ser. Són els gens, no pots renunciar-hi. Jo vinc de Balaguer. I el pagès occidental –l'oriental, no tant– és recelós, desconfiat i individualista: abans de demanar al veí que li apagui el foc, deixarà que es cremi la casa.

Què el va dur a Barcelona?

Hi vinc a estudiar COU i començo primer de medecina, amb disset anys. Però allò s'acaba convertint en una crisi i anuncio que ho deixo. Va ser un drama familiar, perquè era el primer de la família que estudiava una carrera. Me'n torno un any a Balaguer i aleshores m'adono que és molt dur i que no sobreviuré. Així que ho deixo tot i vinc a Barcelona amb 1.000 pessetes a la butxaca, una bosseta de roba i res més. I, quan estic mig estabilitzat, de seguida em criden a la mili.

No devia adaptar-se gaire bé, al règim castrense.

Vaig estar a punt de marxar. Si m'arriben a pescar, encara seria a la presó. Perquè vaig delinquir...

Què va fer?

Tota mena de delictes, però sobretot robar. Vaig robar el que no està escrit: no tenia un duro i vaig viure com un rei. Això sí, vaig acabar la mili i vaig estar anys amb malsons. La mili em va matar i em va rebentar la memòria. Jo tenia una memòria brutal: era capaç de memoritzar un llibre, però després de la mili, res. Quan estudiava teatre amb autodidactisme vaig fer un muntatge de Max Aub. En una setmana em vaig aprendre el text, que era un monòleg de dues hores i mitja. Vaig fer malbé el meu cervell d'aquesta manera. I en canvi ara no podria memoritzar ni quatre línies: tremolaria.

Com el van trencar?

Ho vaig passar malament. La por, els malsons, les humiliacions... Les hòsties per parlar en català, també. Recordo que va coincidir que feien el referèndum de la Constitució. Jo no volia votar, però et donaven la papereta, perquè el vot era nominal. Jo la volia estripar. Vaig dir: “Yo no entiendo de política”. I em van respondre: “Es muy sencillo, ¿quieres al rey o no quieres al rey?” I jo: “Oiga, es que yo maricón no soy”. Em van caure hòsties per aquí i per allà.

I com va passar de la caserna al periodisme?

Em van fotre fora de l’Institut del Teatre, però ben aviat em vaig casar amb aquesta periodista, amb vocació de periodista de tota la vida. Ella se'n va anar a París, a estudiar ciències polítiques. I a mi m'agradava escriure, fer teatre, fer un poema, però un reportatge... Vaig acabar al periodisme per casualitat. M’agrada també saber com funciona una màquina. M'agrada quan resolc alguna cosa en general. Em sento millor: hi ha una satisfacció del coneixement que penso que hem perdut.

Doncs diuen que vivim a l'era de la informació.

Però és que hi ha informació, però no coneixement. El coneixement és aquí [s’assenyala el front]. Jo deixo tenir llibres a l'examen. Si que tu aprovis o suspenguis depèn que jo et faci deixar la motxilla dins o fora de classe vol dir que no t'he ensenyat res. Quin sentit té demanar quin any va néixer Thomas Edison?

En el llibre recomana gravar dos minuts per pàgina d’entrevista i jo tinc una hora i quaranta minuts de gravació. Però no puc marxar sense una última pregunta. ¿Vol afegir alguna cosa més?

[Riu i s’aixeca de la cadira].

stats