Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Parlar amb els morts per fer plorar els vius

Más allá de la vida és el programa de Telecinco on Jordi González fa d'intèrpret entre una mèdium anglesa i els familiars dels morts. L'Anne Germaine és dolça i encantadora. Té una veu suau, que se li esquerda quan s'emociona. I malgrat tot, continua parlant amb un fil de veu molt tènue i li tremola la barbeta mentre li llisca galta avall una llàgrima lenta. Sembla que els conegui, els morts. Que se'ls estimés quan estaven vius.

Dels famosos que van allà a canvi d'un xec per donar una estona de conversa als seus morts no en diré res. Fan el seu xou, s'emocionen i cobren.

Però hi ha una altra part del programa on Anne Germaine connecta amb els morts del públic del plató. La dolça anglesa nota presències que demanen de connectar amb els assistents. Curiosament, tots els que són allà hi han anat en família i fins i tot alguns diuen allò de "He vingut a acompanyar la meva mare". I, oh quina casualitat, és justament la mare qui rep la connexió d'un difunt. González se sap el nom de la gent del públic, i pel nivell de precisió de la mèdium és evident que passen per un procés de selecció que permet a la dona documentar-se del tipus de mort (perdonin si sóc massa pragmàtica): la relació de parentesc, les causes, la manera de ser...

Amb això no vull demostrar que és un engany com si descobrís la sopa d'all. Sinó evidenciar com a la televisió apel·lar directament a la part emocional provoca reaccions immediates. Que et parlin d'un mort estimat des de l'emotivitat extrema, des de la bondat màxima, fins i tot posant en boca del difunt missatges tendres, captiva l'espectador. Per què? Perquè Anne Germaine no parla d'un mort sinó de tots els morts. Els tòpics que utilitza serveixen també per als nostres propis difunts. La mort és universal, i apel·lant a la universalitat, l'espectador s'hi enganxa perquè també parlen d'ell. Aquest és el truc, i també la clau de l'engany.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT