Publicitat
Publicitat

Tothom de cara a la paret

Queixar-se millora el reg sanguini, sobretot si et rebolques per terra i espeternegues amb força. Després et quedes molt descansat. Si la perspectiva no et convenç perquè no et vols embrutar el polo d'Antonio Miró, també pots anar pel carrer vestit amb una túnica de sac cenyida amb un cordill i anunciar a crits els últims dies de la civilització occidental, l'aigua potable i, no falla mai, l'idioma català.

T'ho miris com t'ho miris, el català sempre està agonitzant, desmaiat, vomitant en un portal o prenent Pharmaton Complex per sobreviure en un món hostil. Pau Vidal, amb qui hem compartit mariscades inoblidables a Torredembarra coronades sempre amb un pijama amb xantillí, ha publicat El catanyol es cura sobre les interferències del castellà en el català ( catanyol és el català infestat de castellanismes). Com se sol dir en aquests casos, El catanyol es cura és altament recomanable. També per discrepar-ne, especialment quan Vidal s'engresca per bulerías , ja que al meu entendre no tot el que l'autor condemna, desaconsella o ridiculitza és reprovable. Si calgués, estic disposat a sortir al carrer i defensar els meus punts de vista a cops de puny.

Anem amb compte, que no ens trobem que, ben garbellat, ningú no parla prou bé el català. A la presentació d' El catanyol es cura , Patricia Gabancho va denunciar que molts professionals de ràdio no tenen consciència lingüística. En el sentit que parlen fatal. Com els polítics. I els actors. I els esportistes. I els mestres de primària. I els mossos d'esquadra. I els professors d'universitat (aquests no paren de fer faltes -d'ortografia i d'assistència a l'aula-). Tampoc els joves s'hi llueixen gaire. Ni els presidents d'escala. Ni els revisors del gas. Ni les prostitutes. Al final només parlarà bé Joaquim Maria Puyal. Encara haurà de fer, ell sol, tota la graella de la ràdio.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT