27/01/2015

Trenta-dues ombres de Grey

3 min
VAMPIRITZADORS DE PROMOCIÓ 
 01. Cartell de Bound, una pel·lícula basada lleugerament en la pel·lícula 50 sombras de Grey.02. Sharknadoés un dels films  per a televisió que més èxit han donat a la productora, ja que compta amb un públic que no només disculpa  el baix estàndard de producció, sinó que l’aplaudeix.

Barcelona“Res de gris: només blanc i negre”. Així es ven Bound, una pel·lícula de sèrie Z que juga amb el gris (grey, en anglès) per promocionar-se a compte del film 50 sombras de Grey, que s’estrena aquest febrer. És la mateixa tàctica que va fer servir Transmorphers (una versió ultrabarata de Transphormers) o Atlantic rim (la còpia pobra de Pacific rim ). Tots aquests títols, i unes quantes dotzenes més que juguen a l’equívoc, pertanyen a la productora The Asylum, coneguda per haver revitalitzat el gènere dels mockbusters (a partir de mock, “de broma”, i busters, “rebenta taquilles”).

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

La companyia va ser fundada per tres socis el 1997 amb la intenció de fer pel·lícules de terror de baix pressupost per vendre-les directament en vídeo. Però els grans estudis tenien ocupat també aquest nínxol i la petita productora no se’n sortia. Fins que, l’any 2005, amb una sabata i una espardenya van filmar una adaptació de La guerra dels mons, de H.G. Wells. El film podria haver passat desapercebut com tots els anteriors, però hi havia un factor diferencial: Spielberg estrenava per aquelles dates la seva versió del mateix material. El videoclub Blockbuster va entendre la jugada i va comprar 100.000 còpies de la versió barata, en una operació sense precedents. Els tres fundadors de The Asylum van comprendre a l’acte que havien de reconsiderar quin seria, a partir de llavors, el negoci.

Des d’aleshores cap dels seus films ha perdut diners, a la qual cosa hi ajuda que el pressupost de les seves produccions no acostumi a superar el milió de dòlars, una bagatel·la, tenint en compte els nivells de la indústria americana. Això sí, hi ha una despesa suplementària a la qual han hagut de fer front: advocats. El 2012 la major Universal va aconseguir que la productora no pogués fer servir el títol American battleship (perquè recordava massa al seu èxit Battleship ), de manera que el film va arribar a les lleixes dels videoclubs com a American warships. Amb Age of the hobbits van desfermar la ira de Warner Bros i MGM, que promocionaven els films de Peter Jackson a partir de les criatures descrites per J.R.R. Tolkien. Els lletrats de The Asylum van intentar eludir la prohibició dient que ells no s’havien basat en els hòbbits que apareixen en el llibre de l’autor d’ El senyor dels anells.

Però The Asylum ha aconseguit superar la mera condició de paràsita d’èxits de taquilla. No només edita films per a cinèfags despistats que poden llogar per error les seves produccions, de títols equívocs i portades similars als films en què s’inspiren. S’adrecen també a fans genuïns, que volen veure la seva reinterpretació dels blockbusters amb l’afegit que -com que no s’adrecen al públic familiar- solen permetre’s escenes de violència més explícita (fins allà on ho permeten els magres efectes especials) i també sexualment més carregades (dins les possibilitats actorals d’uns intèrprets no precisament de primera fila).

De fet, un dels seus films més populars no és còpia de cap rebentataquilles en concret, sinó una barreja inesperada de cine de catàstrofes i de terror. Es tracta de Sharknado i la seva delirant premissa d’un tornado que pescava centenars de taurons de l’oceà i els escopia sobre Los Angeles. Tot i la seva estètica kitsch i les interpretacions de cartró pedra, la pel·lícula va assolir el cobejat estatus de culte i la crítica va validar la idea que el film, de tan dolent, es convertia en divertit de veure, sobretot en companyia tronera. Evidentment, no va passar gaire temps abans que anunciessin una seqüela: Sharknado 2, que tenia el subtítol autoirònic de La segona. I aquest any cal esperar-ne la tercera.

‘Mockbusters’, un gènere veterà

Aprofitar el ressò d’un film d’èxit per col·locar-ne altres de similars és una pràctica quasi tan antiga com el mateix cinema. Però la primera explosió de produccions que ho reconeixien prou obertament per titular de manera desvergonyidament similar va ser durant els anys 50, en ple auge de les pel·lícules fantàstiques i de ciència-ficció de sèrie B. El baix pressupost permetia fer aquest tipus d’apostes sense por a perdre-hi la camisa.

A finals dels 70 i principis dels 80, amb la nova onada de cinema popular i comercial, es van multiplicar els mockbusters. A partir de Star Wars es van poder veure Starcrash, Battle beyond the stars i altres subproductes similars. Els Gremlins de Joe Dante, del 1984, tenien com a cosins pobres els Hobgoblins. I la sèrie Els àngels de Charlie va generar la dubtosa La revenja dels àngels.

stats