Publicitat
Publicitat

'IN MEMORIAM'

Selecció d'articles de Tatiana Sisquella publicats a l'ARA

Tatiana Sisquella deixa un sòlid llegat periodístic en televisió, ràdio i premsa, que inclou els articles que va publicar a l'ARA, on va mostrar el seu ric univers personal

Aquest és l'any

Comença l'any 2011. L'any que la Carme tindrà un fill i li posarà el nom de l'avi patern. També serà l'any que en Miquel se separarà de la Mónica, després d'haver-se promès amor etern, i que l'Eila rebrà una beca per anar a estudiar a Alemanya, on es quedarà a viure la resta de la seva vida.

El 2011 en Yussouf trobarà una feina estable conduint l'autobús de la línia 14 i, per primera vegada, la Marta esnifarà cocaïna en una festa. Aquest any en Juanjo farà, per fi, el viatge dels seus somnis a la Patagònia i la Sara s'atrevirà a dir als seus pares que té una nòvia. Aquest serà l'any que en Martí es jubilarà després de quatre dècades treballant a la fàbrica, que la Cèlia tindrà un accident de cotxe que la deixarà en coma i que en Dani sortirà de la presó. El 2011 els Feliu decidiran posar la mama en una residència i, malgrat tot, la Sílvia i en Teo faran un cop de cap i es compraran un pis, ideal parelles, al barri de les Corts. Serà l'any que la Graciela aprendrà a parlar i en Pere es trobarà un bony estrany als testicles. Aquest any a casa dels Rovira els tocarà la loteria i a la Clàudia se li morirà el seu gos Bauer. El 2011 serà l'any que en Fabio obrirà un restaurant italià, que anys més tard guanyarà una estrella Michelin. També serà l'any que en Pau i en Jaume es casaran i que la Pilar oblidarà com es diu el seu marit, quin dia va néixer i on ha posat les claus de casa. Aquest any la Diana i en Joan aniran a Etiòpia a buscar el seu fill i l'Agnès aprovarà el carnet de conduir. Serà l'any que en Manuel abandonarà les oposicions a jutge i que la Michaela farà el seu primer petó amb llengua. També serà enguany quan la Dolors s'atrevirà a denunciar el seu marit i quan el pare Miquel penjarà els hàbits després d'una gran crisi de fe. Tot això serà aquest any. O potser no. Feliç incertesa.

El millor equip del món

En aquesta vida és important tenir un bon equip amb qui jugar la lliga del dia a dia. Aquests equips no surten als diaris ni juguen la Champions, però són els únics que ens poden apropar a la veritable victòria. El nostre equip ha de ser sòlid quan vénen rivals poderosos i atrevit quan la situació ho permeti. Cada jugador ha de tenir un lloc definit al camp, però tots han de saber com moure's perquè la bola giri cap on ha de girar. Segurament una de les claus d'aquest equip guanyador, compacte i sense esquerdes, és que no té una única estrella, sinó que, respectant els veterans i les gràcies naturals de cadascun dels jugadors, el protagonisme va circulant amb la mateixa fluïdesa amb què ho fa la vamba entre una porteria i l'altra. Perquè un rematador no és ningú si no hi ha qui li faci una bona centrada i un migcampista d'or no pot brillar sense una defensa emmurallada i contundent al darrere.

Els colors d'aquest equip s'han de portar al cor o no s'han de portar, i la seva pinya ha de ser tan densa que no se n'escapi mai cap pinyó. Aquest equip mai no s'ha de deixar menystenir per ningú per molt gran, fort i agressiu que sigui. No ha de tenir por, sinó respecte. El seu joc ha d'intentar ser net, divertit, ràpid i elegant. Sense estridències, amb gràcia, intens, però també proper i imperfecte.

Avui he vist com el meu equip corria darrere la pilota i lluitava per guanyar, una vegada més, el partit de la vida. Ens ha tocat un rival aspre, sec i que jugava brut, però ens hem mantingut ferms, constants, positius. No ha estat un partit fàcil, creieu-me, però com passa en els bons equips, en les pitjors situacions ha sortit el millor de cadascú de nosaltres. Per això, just abans que la pilota entrés a la porteria contrària, he pensat que el meu equip era el millor del món.

El meu diari

Un dels moments clau de la rutina d'un diari és decidir quina portada tindrà l'endemà. Aquella decisió afectarà el nombre d'exemplars que es vendran, l'interès que despertarà i la mirada que el diari en qüestió acabarà transmetent. Cada cop més les portades són creatives, discursives i originals, però també cada cop més es destaquen dos o tres temes únics i sovint comuns amb altres publicacions. En general una mica de política, una mica d'economia i algun apunt d'esports.

Cada matí, quan remiro i comparo què han decidit destacar els responsables dels diferents diaris, em faig la mateixa pregunta: quina seria la portada del meu diari? Però no del meu diari d'informació general sinó d'un diari personal on cadascú de nosaltres seria l'únic protagonista. Un diari que explicaria, en el mateix format que els diaris de tota la vida, el més rellevant del dia a dia de cadascú. Exemples. La meva crisi de parella que provem de solucionar a base de ioga i teràpia matrimonial, a la portada; l'acomiadament inesperat i de conseqüències imprevisibles del meu germà, acompanyat d'un gràfic de l'evolució del seu sou en els últims 10 anys, a les pàgines centrals; la meva imatge de l'abans i el després d'haver baixat una talla de pantalons amb comentaris d'amics i familiars a la contra, i un acudit sobre la ficada de pota que vaig tenir amb el meu cap dimarts passat just al costat de la programació de tele que vull veure aquell vespre.

Cada dia ens passen desenes de coses que mereixerien una columna d'opinió, un article amb fotografia o una vinyeta còmica que ens fes somriure i enriure'ns una mica de nosaltres mateixos. Cada dia hauríem de ser capaços d'escriure un editorial per saber què volem com a persones individuals i així reflexionar, analitzar i recordar qui som, no com a col·lectiu, sinó com a personetes.

Als meus amics

L'amic que sempre t'arrenca un somriure amb alguna anècdota mig real mig inventada. L'amiga que et truca només per saber com vas i no vol parlar de res en concret, però et té al telèfon 20 minuts. La que no truca mai, però saps que hi pensa. L'amic amb qui tens converses transcendentals, d'aquelles que només es poden tenir en la penombra, i l'amiga amb qui parles del dia a dia, de les revistes del cor i dels plans del cap de setmana. Les amigues d'anar a sopar cada tres mesos i que et fan pensar que ets una mica la protagonista de Sexo en Nueva York i les que van amb tu al gimnàs i et recorden que "ni sexo ni Nueva York ". Els amics dels dissabtes a la nit, de les castanyades poc tradicionals, del Nadal al novembre i dels Sant Joan sense petards. Les amigues que ja s'han casat, han tingut un fill i esperen el segon, i les que encara busquen i no troben i es desesperen i s'enfoten de la seva desesperació. Els que treballen amb tu i veus fora de la feina i els que són amics de feina i prou. Els que formen part de la teva família i sempre s'ofereixen a carregar caixes a les mudances i els que viuen a l'estranger des de fa massa temps, però només trobes a faltar de tant en tant. El teu amic íntim d'infantesa i els records que us uneixen i l'amic més recent i de qui t'has enamorat profundament. La que t'ho posa fàcil per plorar sense vergonyes, que és la mateixa amb qui has tingut els atacs de riure més grans. L'amic amb qui et vas enrotllar i ara cap dels dos se'n recorda i amb el que has volgut enrotllar-te tota la vida i mai no has gosat. L'amiga detallista que sempre recorda les dates assenyalades i et fa quedar fatal quan tu no ho fas i la que, tot i el temps i l'espai, sempre serà especial.

Pels meus amics, a qui darrerament no he cuidat gaire i, malgrat tot, no han fugit.

La renúncia

Una de les coses més difícils de fer en aquesta vida és probablement renunciar a algú o a alguna cosa. Més enllà de la definició que se'n fa als diccionaris, renunciar vol dir arribar a la conclusió que allò que crèiem que podíem tenir, allò que volíem aconseguir o allò que ens pensàvem que seria nostre, de sobte no ho podrà ser. Vol dir acceptar que, ja sigui per una limitació o un contratemps, alguna cosa amb la qual comptàvem no l'assolirem. I això costa, és difícil i fa mal.

Les renúncies poden tenir moltes mides i moltes profunditats. Poden ser renúncies superficials i petites: renunciar a les postres perquè estem fent règim o a un pis perquè algú altre ha fet una oferta millor. Però també n'hi ha de profundes i desmesurades que poden alterar les estructures d'una vida: renunciar a tornar a caminar, a tenir un fill biològic o a poder continuar tirant endavant una empresa que va fer créixer primer un avi i després un pare.

Però aprendre a renunciar, encara que sigui a base de cops i patacades, també vol dir fer-se gran. Vol dir acceptar que no som amos i senyors de la nostra vida; vol dir saber posar les coses en una balança i meditar-les; vol dir aprendre la lliçó de la humilitat i començar a entendre que malgrat no aconseguir tot el que semblava que necessitàvem per ser feliços, podem trobar una via alternativa que ens acabi portant, si no al mateix lloc, a una destinació molt semblant.

Però, mentrestant, mentre ens anem recuperant dels cops i les frustracions que no teníem a les nostres llibretes de desitjos infantils que escrivíem a l'hora del pati, ningú em podrà convèncer que renunciar no és de les coses més difícils que les persones haurem de fer. I que, malgrat tot, sempre ens quedarà el dubte de si no ho hauríem de tornar a intentar.

Memòria selectiva

A vegades em sorprenc a mi mateixa recordant una frase que va dir algú en algun moment donat sense que ningú hi donés gaire importància. Acostumen a ser frases banals, fruit d'un comentari que podria perfectament passar desapercebut, però que per un motiu o altre em queden gravades al cap. Aquest tipus de memòria selectiva no només la tinc amb frases que diu la gent, també guardo imatges, moments i sensacions relacionats amb gent amb qui m'he creuat a la vida. Quan a vegades he comentat amb algú un fet que vam compartir i ell o ella no el recorda, sempre penso el mateix: quantes coses que jo he dit i que jo he fet només les recorden els altres?

Segurament moltes o, si més no, moltes més de les que jo pugui imaginar, i això em porta a una altra qüestió encara més inquietant: ¿podria construir la meva vida a base d'anar recopilant els records que els altres tenen de mi i del que he fet en els 35 anys que porto de vida? Segur que sí, segur que entre tots podrien explicar qui sóc jo sense necessitar per res els meus records.

Els meus pares segur que recorden mil anècdotes de quan era un bebè o una nena petita, la meva germana podria explicar mil situacions que hem viscut juntes, els meus companys d'escola segur que tenen uns records que jo no tinc del nostre pas per les aules. El mateix passaria amb aquells amb qui vaig anar a la facultat, de viatge o a la feina. I a la inversa igual: segur que jo, amb tot el que recordo dels altres, podria ajudar a reconstruir tota una vida.

Trobo fascinant que la nostra vida no sigui només nostra. Que el nostre relat inclogui, sempre i de forma absoluta, els altres. Però ara tinc una nova pregunta. ¿Aleshores qui sóc jo: qui jo recordo o qui descriuen els altres? Potser totes dues, o potser cap.

Més continguts de