BarcelonaAmazon va pagar la vertiginosa xifra de 250 milions de dòlars per aconseguir els drets d’El senyor dels anells per fer la que aleshores va ser la sèrie més ambiciosa en pressupost d’aquesta nova era de l’audiovisual. Però, més enllà de la pantalla, en el món real de les guerres de l’estríming serà Netflix qui tingui el cobejat anell que permet governar-los a tots.
Seguint el principi d’excusatio non petita, accusatio manifesta, la primera comunicació de la plataforma per anunciar la imminent adquisició de Warner Bros. –pendent dels reguladors de competència– posa l’èmfasi en el fet que la companyia no vol anar en contra de la distribució del cinema a les sales. La qual cosa vol dir, esclar, que caldrà estar especialment atent als moviments que faci en aquest sentit, ja que Netflix sap que qualsevol minut que un espectador és en una butaca d’un multisales, havent pagat una entrada, és un minut que no el reté davant la seva pantalla.
La capacitat que tindrà la companyia per intervenir en el sistema clàssic és enorme. I la por que genera es fa palesa en l’aparició d’una carta signada per productors de Hollywood en què manifesten les seves temences, però que no signen per por de represàlies. Tornem a ser en una època de grans concentracions, en aquest cas dictades pels nous gegants digitals. No fa ni tres anys que Amazon es va empassar els estudis de la Metro-Goldwyn-Meyer i ara Netflix engoleix una altra major centenària. El nombre de finestretes es va reduint i després d’una etapa en què gairebé tothom s’atrevia a llançar una plataforma de vídeo a demanda, queda clar que la partida del futur serà a tres bandes: Netflix, Disney+ i Amazon.
L’altre interrogant que deixa aquesta operació és el futur de l’HBO. Aquesta marca associada al prestigi des de fa mig segle ha patit per fer el seu trànsit al món online, fins al punt que els seus constants canvis de nom –ara li poso el Max, ara l'hi trec– han esdevingut la imatge de la seva crisi d’identitat, perquè els successius propietaris no han acabat de trobar el desllorigador amb el qual fer-li aportar el benefici màxim respectant el seu caràcter més de gastrobar audiovisual, enfront d’una Netflix que se sol assimilar més aviat a una xurreria. La nova propietària té dues opcions: o respectar-li el caràcter original i senzillament aportar-li tota la infraestructura tecnològica –i, sobretot, de dades– o bé convertir-la en un canal subsidiari i el calaix dels mals endreços de tot allò que no càpiga a Netflix per política d’empresa. Cal esperar que hi haurà ofertes conjuntes de comercialització. Però també s’haurà d’analitzar amb lupa, en els moments de ressaca, on és que la companyia comença a aplicar la tisora.
Pel camí, per cert, han quedat aparcats dos altres pretendents que ara ho fien tot a la censura de les autoritats de competència. Un d’ells, la Paramount de David Ellison, és la nineta dels ulls de Trump. L’altre, Comcast, és més aviat el contrari: el president americà ha assegurat que el seu propietari és “una desgràcia” per al sector. Qui ha de donar el vistiplau a l’operació és Brendan Carr, president de la Federal Communications Commission i un dels minions de referència de Trump, amb qui ha amenaçat algunes de les cadenes televisives tradicionals. Caldrà veure si la política posa el seu dit a la balança o deixa que parli la lògica dels diners que Netflix ha posat sobre la taula.
