Publicitat
Publicitat

El nen que volia jugar a futbol i no podia

Andreu Torrat presenta una cardiopatia congènita que li ha impedit portar la vida que hauria volgut

Andreu Torrat va néixer fa 13 anys amb una cardiopatia congènita. La seva mare té un lupus, que va afectar el desenvolupament del nadó durant la gestació. L’Andreu és de Moncofa (Castelló) i té dos germans, de 17 i 10 anys, que no pateixen cap malaltia. Va néixer als 7 mesos, amb només 1,8 quilos. El seu cor no superava les 30 pulsacions i es cansava en menjar. “L’Andreu no tenia força ni per xuclar la tetina, l’havia d’ajudar jo”, explica el seu pare, Eugeni Torrat.

Per qualsevol petita infecció -com un constipat- l’havien d’ingressar a l’hospital. Als cinc anys li van fer la primera operació a l’Hospital de la Vall d’Hebron: el van intervenir a cor obert. Els metges li van tapar les fugues de sang que tenia, que li impedien respirar amb normalitat. Després de l’operació va augmentar 8 quilos en pocs mesos. “A partir de llavors estem molt més tranquils”, assegura el seu pare.

“El xiquet seguia sense poder fer grans esforços, però podia fer una vida relativament normal”, continua. Abans que l’operessin la vida dels seus pares estava marcada pel patiment i la incertesa. No podien deixar de pensar-hi en cap moment del dia. “Fins que el van operar pensàvem que es moriria”, explica l’Eugeni amb la veu trencada. “T’acostumes a portar-ho i a deixar de patir. Si no, no pots viure”, confessa. Des d’un principi l’objectiu dels pares ha sigut que l’Andreu visqués com un nen “normal”. “No volíem que es convertís en un noi estrany. Hem intentat no parlar gaire del tema i educar-lo de la mateixa manera que els altres dos germans, sense diferències”, comenta la mare, Sònia Isaach. Amb un somriure sorneguer, els pares confessen que ha sigut un “esforç” no malcriar-lo. “És un nen molt lluitador, vital i carinyós. La seva actitud ens ha ajudat molt”, expressen.

“De petit ell pensava que era normal viure d’aquesta manera. Sempre ho havia fet així”, apunten. Tan sols un dia abans d’aquesta entrevista van implantar-li un marcapassos. Aquest tipus d’operació s’acostuma a fer a través de cirurgia a cor obert. En el cas de l’Andreu, s’ha pogut fer a través de les venes del braç esquerre. L’operació havia anat bé i ja tenia l’alta. Estava cansat, però amb la il·lusió de tornar a Moncofa i començar una vida nova. Amb l’aparell que li han col·locat podrà fer una vida normal. El marcapassos es pot implantar a nounats en cas de necessitat. En el cas de l’Andreu han esperat a l’edat més adequada per respectar el seu creixement. Fa uns mesos -quan tenia 12 anys- només pesava 35 quilos. Ara ha aconseguit arribar als 42. Tot i la malaltia, l’Andreu no ha tingut una infància marcada per les visites als metges. Això sí: cada mig any ha d’anar a la Vall d’Hebron perquè comprovin que tot continua correctament.

El cap del servei de cardiologia pediàtrica de l’àrea maternoinfantil de la Vall d’Hebron, Ferran Rosés, recorda que aquest tipus de pacients no estan mai curats sinó “restaurats”. L’Andreu és molt actiu i li agrada practicar esports. La seva malaltia li impedia fer esforços. “Jo veia com els meus amics estaven corrent al pati i jo em quedava enrere”, afirma l’Andreu. “Ell s’autoregulava, però volia jugar a futbol com els seus companys”, explica la seva mare. “Tant nosaltres com els professors li hem hagut de recordar constantment que no podia fer tants esforços”, diu la mare. Durant molts anys l’Andreu va demanar poder jugar al seu esport preferit. “Com a alternativa el vam apuntar a jugar a golf, però és un esport massa tranquil. Ell té molta vitalitat i s’avorria”, continua. També van intentar que practiqués karate o judo, però els metges els van recomanar que no ho fes. Abans que se sotmetés a l’última operació, el dia a dia de l’Andreu era el més semblant possible al de qualsevol nen de la seva edat.

Durant el dia anava a classe, a l’estona d’esbarjo jugava amb els seus amics i a la tarda practicava activitats extraescolars. “Toco la percussió en una banda del meu poble i m’agrada molt”, explica l’Andreu. No obstant, el seu pare recorda que la principal activitat extraescolar que practica són les classes de repàs. “És un nen una mica malfeiner”, recorda, sota la mirada trapella de l’Andreu. Tot i que ell diu que la majoria de deures els acaba a classe, l’Eugeni diu que el cap de setmana encara té molta feina pendent per fer. La seva mare recorda que l’Andreu se’n va a dormir a les 8 del vespre per voluntat pròpia. “Ara de tant en tant feia una volta amb bici”, explica el pare, que espera que després de l’operació pugui fer-ne una encara més gran.

Un marcapassos: la solució per a l’Andreu

El marcapassos que se li ha implantat a l’Andreu permetrà que pugui tenir una vida normal. “Se li ha implantat quan s’havia de posar, hem esperat al màxim”, explica el cap del servei de cardiologia pediàtrica de l’àrea maternoinfantil de la Vall d’Hebron, Ferran Rosés. Detalla que aquesta operació es du a terme “des de fa molt de temps en el món dels adults, però a pediatria ha arribat fa relativament poc”. “No tenim prou investigació ni recursos i hem d’utilitzar els dispositius dels adults”, afegeix Rosés.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT