Dones, negres i pobres

Vall del Chota (Equador)LES DONES DE LA VALL DEL CHOTA, al nord de l’Equador, prop de la frontera amb Colòmbia, tenen un triple estigma: són dones, negres i pobres. S’han organitzat en aquest racó de la serralada andina per lluitar contra la desigualtat en tots els fronts, des de la violència de gènere fins a la recuperació d’una identitat soterrada, la que van heretar dels seus avantpassats, els esclaus arrencats de l’Àfrica que durant segles van treballar la canya de sucre, el cacau o el cotó.

La violència es pot exercir de moltes maneres i elles la pateixen per tots els costats. “Hi ha una violència física, però també hi ha violència sexual, violència psicològica, violència racial i cultural... A més de la violència econòmica i la laboral”, explica Olga Maldonado, que va impulsar la construcció d’un refugi per a les dones a la població de Concepción. Aquesta mestra, una de les fundadores de la Coordinadora Nacional de Dones Negres (CONAMUNE), va dur a terme, amb una vintena de companyes, una recerca porta per porta per posar xifres a la tragèdia. El resultat va sorprendre fins i tot les camperoles convertides en investigadores: nou de cada deu dones patia algun tipus de violència a mans de la parella o el pare.

“Era un secret del domini públic: nosaltres només vam fer que sortís a la llum. Amb tant d’atur hi ha molts homes desesperats perquè no poden alimentar les seves famílies, i també n’hi ha que cauen en l’alcoholisme. Aquí neix la violència”, explica Lizeth de Jesús, que participa del projecte integral per dignificar les condicions de vida de les dones negres de la vall del Chota, amb el suport de l’ONG Ajuda en Acció, que fins a l’agost comptava amb finançament públic català a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

VIOLÈNCIA I ESCLAVITUD

Olga Maldonado explica que l’arrel de la violència és profunda. “Quan vam fer la investigació casa per casa ens vam trobar històries horribles. I ens vam preguntar el perquè. Hem reflexionat i creiem que la llavor es va sembrar amb l’esclavitud. Ens van arrencar de l’Àfrica amb violència, ens van portar a Amèrica i aquí els patrons i capatassos de les haciendas ens van continuar violentant. És com si ens hi haguéssim acostumat, com si el maltractament hagués arrelat entre nosaltres. És el fill que veu que el pare pega a la mare i després fa el mateix, és viure la pobresa com una cosa natural, és creure’ns que no tenim veu ni vot... La història de violència i esclavitud ens marca”, afegeix la mestra.

A les petites comunitats rurals andines de l’Equador estan recuperant de l’oblit la història dels esclaus. Els primers negres van arribar-hi el 1526 en una pastera que portava esclaus de Panamà al Perú i va naufragar a les costes del que aleshores era el regne de Quito, sota domini espanyol. Quan es van veure lliures els supervivents es van refugiar al bosc i van fundar l’anomenada República dels Zambos, un dels quilombos o palencas format per lliberts. Poc després, els jesuïtes van crear el sistema d’haciendas per produir sucre i aiguardent, que funcionaven amb la mà d’obra esclava africana que va substituir els indígenes morts per les malalties que havien importat els europeus. Quan l’orde va ser expulsada de tots els territoris de la Corona espanyola, el 1767, els esclaus van passar a mans de senyors privats i del rei d’Espanya. L’esclavitud es va mantenir al país fins a mitjans del segle XIX, amb la independència, però la situació de molts negres no va canviar gaire amb l’abolició i van continuar sotmesos a altres formes d’explotació i vivint en la marginació. Els afrodescendents a l’Equador són aproximadament un milió, un 7% de la població del país.

Les dones de la CONAMUNE treballen per recuperar aquesta història. “Vivim en un país on la majoria de gent són mestissos o indis, i els negres estem a baix de tot. El primer que hem d’entendre és com hem arribat aquí, només així podrem defensar-nos i reivindicar els nostres drets”, explica la Lizeth. Per a totes elles Martina Carrillo és un referent, la dona que al segle XVII amb el seu marit i tres parelles més se’n va anar a peu des de Concepción fins a Quito per denunciar que el majordom els pegava, no els donava prou menjar ni roba i els obligava a treballar els diumenges. “El president els va rebre i els va donar la raó, però quan van tornar a l’hacienda l’administrador va ordenar que li clavessin 400 fuetades: va acabar amb el pit obert i estava tan greu que li van donar l’extremunció -explica la noia-. Però al final l’administrador va ser condemnat: ells van continuar esclavitzats, però havien plantat la llavor d’una vida millor”.

És una realitat que no queda tan llunyana. La Jovita Borja, de 50 anys, recorda que el seu avi va morir perquè es va resistir als nous amos: “Dins de les haciendas el patró sovint era parent del mossèn: s’encarregaven d’atemorir la gent perquè no es queixessin dels abusos. Ell no es quedava callat i quan protestava l’enviaven d’una finca a l’altra. A l’última, el patró el va cremar viu, li va calar foc perquè tothom veiés què els podia passar si desobeïen”.

UN PROBLEMA DE LA COMUNITAT

La Jovita ja és capaç d’explicar la seva història sense plorar. Als 12 anys els seus pares la van obligar a casar-se amb un noi de 18. “Vaig perdre la virginitat per la força bruta”, diu sense embuts. Van tenir quatre fills i va suportar onze anys de matrimoni i de maltractaments fins que va decidir separar-se. “Però ell em seguia a tot arreu i vaig haver de dedicar-me al contraban per alimentar els fills. Em van detenir i m’ho van prendre tot”, recorda. Com moltes dones negres equatorianes, va acabar treballant al servei domèstic a Quito. Però va tirar endavant i va aconseguir que els seus fills acabessin els estudis.

La CONAMUNE aborda la violència domèstica com un problema de la comunitat i recuperant la cosmovisió de la cultura afroequatoriana. Després de recórrer les comunitats per entrevistar les seves veïnes, les camperoles investigadores estaven impactades i van decidir practicar un ritual ancestral: la cochita amorosa. “Ens vam posar en cercle, vestides de blanc i amb pètals de rosa. Ens vam abraçar i vam compartir fruita. Havíem de purificar-nos després d’haver vist tant de patiment, va ser com una curació. Ens concentràvem per posar-nos en contacte amb els ancestres i allò ens va donar força”, recorda l’Azucena Santacruz, que ara es dedica a ajudar dones maltractades.

Moltes d’aquestes dones han hagut d’enfrontar-se als seus marits per organitzar-se dins la CONAMUNE. “El meu home es posava gelós i no em deixava anar a les reunions. Fins que un dia el vaig portar a una trobada amb les companyes i li vaig dir: «Mira, aquest és el meu amant». I allà es va acabar el problema. Ara sóc lliure i ningú em pot ofendre com abans”, proclama l’Azucena.

Al solar on abans s’erigia la casa del patró ara hi ha una petita casa d’acollida que han batejat com el refugi d’Oshún, una deessa de la religió ioruba que a Amèrica es va sintetitzar amb el cristianisme i es va convertir en la Virgen de la Caridad del Cobre, avui patrona de Cuba. Representa l’aigua dolça, la sensualitat, la sexualitat femenina, l’amor i la fertilitat. Al refugi hi ha una habitació amb dos llits on les dones maltractades poden quedar-se si no tenen on anar. També hi ofereixen assessorament legal i psicològic i hi fan tallers. Alhora és la seu del banc comunitari, que els permet accedir a petits crèdits per comprar llavors o el material escolar dels seus fills.

“D’això en diuen de broma la comissaria de la dona. Fa poc va venir una veïna amb tots els braços plens de talls. El seu home la perseguia amb un matxet i fins i tot va posar cartutxos de dinamita a casa dels pares d’ella. Ens amenaçava, però nosaltres ens posàvem totes al davant i vam aconseguir que el denunciés. Ja no ha tornat mai més”, relata la Narcisa Egas. Encara que en els casos extrems -els assassinats són excepcionals- hi intervé la policia comunitària, elles prefereixen un abordatge més directe. Van a casa de l’agressor, primer li planten cara i després miren de tranquil·litzar-lo i de deixar-li clar que no serà ben rebut. “Quan la comunitat està organitzada, les coses es calmen”, afegeix la dona.

RECUPERAR LA SEXUALITAT

En una societat tan conservadora com la de l’Equador rural, sobta la naturalitat amb què aquestes dones parlen de sexe. “Quan vam fer l’enquesta vam descobrir que moltes dones que han parit tres fills no han tingut mai un orgasme”, explica la Lizeth.

També treballen en la prevenció dels embarassos d’adolescents. Gina Anangonó, que es presenta com a militant dels drets humans, és la responsable del projecte de salut sexual i reproductiva. “Tres de cada deu joves d’entre 15 i 19 anys tenen almenys un fill, i no sabem què passa amb les noies més joves”, apunta. La mortalitat maternoinfantil és elevada i els avortaments de risc estan a l’ordre del dia. “A les nostres comunitats encara no és fàcil parlar de sexualitat i ha sigut molt important que forméssim adolescents afroequatorians i que ens acostéssim al problema des del punt de vista de la nostra cultura”, relata aquesta psicòloga, que és mare soltera d’una noia de 15 anys. A més, han preparat materials didàctics “perquè a les guies del govern no hi havia ni un sol dibuix de nenes negres”.

Algunes pràctiques de la medicina ancestral, herència d’una fusió de la cultura africana amb la llatina, s’han recuperat amb el diàleg entre les matrones de les comunitats i els professionals que practiquen la medicina occidental: des de les plantes tradicionals fins a les tècniques per recol·locar els fetus o resoldre altres problemes de l’embaràs. La Gina reconeix que queda molta feina per fer: “La meva filla m’explica que no entén que les mares de les seves amigues les castiguin per haver anat a buscar preservatius a l’ambulatori, i és que algunes mares no saben què dir-los i reaccionen amb una bufetada”. Però alerta que repartint preservatius gratuïtament no n’hi ha prou: “Els has de preguntar què volen fer a la vida, si volen ser mares joves o si volen estudiar. Tenen dret a triar, però amb la informació a l’abast. Sabem que el canvi social costarà anys, però aquí avancem, encara que sigui a pas de formiga”, resumeix.

La Inesita Folleco treballa amb les criatures per prevenir abusos sexuals: “Tenim una maleta amb dibuixos i els explico que han de cuidar el seu cos, que han de tenir higiene i que no han de deixar que els toqui ningú. També els ensenyem a fer servir preservatius masculins i femenins i sempre els dic que esperin a ser més grans abans de tenir relacions sexuals, que tenir una parella no és només sexe, també vol dir compartir”. La dona té un fill malalt de drepanocitosi i ha organitzat amb sis mares més l’associació Gotitas de Esperanza, en la qual es dediquen a elaborar melmelada per pagar-los els tractaments mèdics.

COMBATRE EL RACISME AMB ORGULL

Olga Maldonado s’adonava que a l’escola als nens negres els castigaven per les seves arrels i s’ha dedicat també a recuperar les paraules pròpies del que aquí anomenen el territori ancestral. “Quan un nen negre fa servir una paraula nostra a l’escola, la majoria de mestres li responen que parli bé, que parli racional. I al final s’acomplexen i es queden en silenci en un racó -es queixa-. Nosaltres volem recuperar les nostres paraules, la nostra cultura, perquè només si sabem d’on venim podem decidir on volem anar”. A l’institut de Concepción la majoria de nenes, avui, porten pentinats afro. “Abans s’allisaven els cabells i es veien lletges perquè eren negres”, recorda.

A la comunitat de Juncal han aconseguit posar en marxa un centre cultural, en el qual entre moltes altres activitats es fan tallers de dansa i música, els populars sons de la bomba i la marimba. Enguany han fet una obra de teatre sobre les revoltes dels quilombos i una desfilada de models amb dissenys africans. També han aconseguit que el govern inclogui a les escoles assignatures d’etnoeducació.

Així combaten aquestes dones el “blanquejament”, que interpreten com una herència de la colonització espanyola. “El racisme no ve només de fora: també hi ha un racisme intern. La colonització ens va imposar coses alienes a la nostra cultura, també dins dels nostres caps. I al final un no sap qui és. Hem de recuperar l’orgull del nostre origen africà per reivindicar que pertanyem a aquest país i defensar els nostres drets”, explica la Barbarita Lara, que va arribar a regidora per a la població de Mira a les últimes municipals, fa sis mesos, dins les llistes d’Alianza País, el partit del president Rafael Correa.

“La Constitució del 2008 ja ens reconeix com a poble afroequatorià, però hem de treballar perquè aquests drets passin del paper a la realitat, que baixin a la vida de la gent a les comunitats”, on el canvi arriba amb comptagotes, explica la regidora. Reconeix que li costa mantenir les convencions del debat institucional i treballa per fer “lleis que estiguin escrites amb paraules que la gent pugui entendre”. “Pensem en totes les violències que patim: la de gènere, la de raça i la de classe. No es pot pensar a guanyar drets mentre existeixi aquesta violència”, reflexiona la flamant regidora. “I també és violència que obris l’aixeta i en surti un llangardaix. Aquí volem un gran projecte públic que garanteixi l’accés a l’aigua. I que no ens donin quatre rals: que sigui com a mínim de 10 o 12 zeros”.