Tsipras tria un economista alternatiu per refer el país
Iannis Varufakis, la cara més global d’un govern més reduït i centrat en l’economia
Enviada Especial AtenesL’economista grecoaustralià Iannis Varufakis va canviar ahir la comoditat de l’acadèmia pels despatxos del ministeri d’Economia grec. És aviat per jutjar el cervell econòmic de Syriza, però, sigui quin sigui el resultat de la seva gestió, cal reconèixer que és un home valent: no és fàcil deixar el terreny de la teoria, on un error exigeix (com a molt) una disculpa i una rectificació, per prendre les regnes de l’economia del país més endeutat d’Europa, on la gent ha dit prou a cinc anys del xarop amarg de l’austeritat i ha fet confiança a una formació de l’esquerra alternativa -que fa cinc anys no passava del 5% de vots- per treure’ls del forat.
En total, l’equip de Tsipras l’integraran una quarantena de persones, de les quals una quinzena -ahir li van ploure les crítiques perquè en aquest nucli dur no hi ha cap dona- tindran les màximes responsabilitats. L’estil del nou govern és innovador en diferents aspectes: té molts menys ministeris que els anteriors executius, prioritza el combat contra la crisi i la corrupció, i aplega bàsicament acadèmics i activistes socials. Poquíssimes corbates es van veure ahir en l’acte de presa de possessió de l’equip al Palau Presidencial d’Atenes.
La cara de l’antiausteritat
Entre els acadèmics triats per Alexis Tsipras destaca Iannis Varufakis, un home amb una reputació científica internacional, considerat una de les veus més originals per interpretar el moment en què es troba el capitalisme, i un dels crítics més francs de la corrupció dins les institucions financeres internacionals.
El flamant ministre d’Economia era professor a la Universitat d’Atenes, un càrrec que els últims anys va compaginar amb l’assessorament al govern socialdemòcrata de Iorgos Papandreu, amb el qual va trencar quan va acceptar el Memoràndum d’Austeritat amb la troica. El programa de doctorat que dirigia Varufakis va ser víctima de les retallades el 2010 i el professor es va haver de buscar la vida a la Universitat d’Austin (Texas), on es va traslladar amb tota la seva família i va denunciar que havia rebut amenaces. Va ser aleshores quan es va convertir en un dels homes de confiança d’Alexis Tsipras.
Primers passos
Tsipras i Varufakis han deixat clars quins són els següents passos de la negociació amb la troica. El primer és demanar una moratòria perquè, tal com va deixar les negociacions el govern del conservador Andonis Samaràs, abans del 28 de febrer Grècia hauria d’haver fet els deures (retallar encara més les pensions i tornar a apujar els impostos) per poder rebre els 7.000 milions d’euros de l’últim tram del rescat del país. El segon pas és renegociar amb els creditors internacionals una reestructuració que esborri una part substancial del deute i faci sostenible el retorn de la resta mitjançant una rebaixa d’interessos i l’allargament dels venciments.
Després han de venir les reformes, perquè a Syriza diuen que no n’hi ha prou tornant a la situació anterior a la crisi, sinó que cal atacar els problemes estructurals del malalt grec: una reforma fiscal per combatre el que Varufakis qualifica d’“immunitat tributària” de l’elit grega, la “cleptocràcia” que ha enfonsat el país. De portes endins, la prioritat és afrontar la “crisi humanitària” dels tres milions de grecs que viuen sota el llindar de la pobresa. Confien que per evitar mals majors la troica s’avindrà a la negociació. I argumenten que totes les amenaces que s’han sentit fins ara des de Berlín, Brussel·les i Frankfurt només són una postura per espantar els electors grecs.
Varufakis i el minotaure
Varufakis explica la crisi actual per la posició central dels Estats Units en l’economia mundial, que ell defineix amb la metàfora del “minotaure global” (la seva teoria està exposada en un llibre del mateix títol, traduït al castellà per Capitán Swing el 2012). Des dels anys 70 Washington i Wall Street s’empassaven un flux constant de béns i capitals d’arreu del món que els convertia en motor econòmic global. Amb aquests recursos, els Estats Units finançaven el seu consum, les inversions en les seves grans corporacions i el seu dèficit. Quan a finals del 2008 la bèstia que reciclava tot l’excedent de producció i capitals del món per alimentar la seva demanda es va col·lapsar, el sistema va caure com un castell de cartes. Per Varufakis, el minotaure ha mort i, si no hi ha un altre mecanisme en el seu lloc, l’economia no aixecarà cap.
L’economista grec s’ha passat dècades combatent des de l’acadèmia les teories liberals, segons les quals, si els bancs centrals controlen la inflació, l’economia s’autoregula per l’efecte màgic de l’equilibri oferta-demanda. I tampoc es creu els keynesians, que defensen que les inversions públiques i el desenvolupament tecnològic poden estabilitzar el sistema. Varoufakis defensa un nou pacte de Bretton Woods per al segle XXI, per generar un mecanisme global que substitueixi el minotaure moribund, un sistema regulador per evitar que Europa torni a acostar-se al perillós escenari dels anys 30. La recepta que ha desenvolupat amb el seu col·lega britànic, l’exlaborista Stuart Holland, és roosveltiana: un New Deal europeu, basat en la reestructuració del deute, la inversió pública i la creació d’ocupació. Ara té l’oportunitat de demostrar que aquesta via és possible.
