Catalunya davant d’Espanya i de França
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsNo cal pas retreure dades ni dates històriques per referir-nos a la tràgica situació de Catalunya durant els tres darrers segles de la seva història postnacional. Entre dues monarquies enemigues, la nostra pàtria ha estat un camp de duel sagnant. Podran Espanya i França aliar-se, podran combatre’s, però la persistència de l’aliança, la duresa del combat, dependran sempre de la fortitud o feblesa de Catalunya. Una Catalunya subjecta a la Monarquia unitària espanyola és un desordre permanent per a la causa d’aquesta monarquia i per a la causa de l’ordre. Una Catalunya sobirana, reintegrada en els límits naturals del seu territori secular, és una garantia per a aquest ordre i per a la pau occidental que els uns i els altres preconitzem. Políticament anul·lada, desnacionalitzada, Catalunya s’ha lliurat, en la desesperació, a la Casa de França o a la de Castella, arrecerant-se allà on ha cregut trobar més garanties per a la defensa de la seva personalitat. Aquesta alternativa en la recerca d’un ajut per a la seva llibertat és una prova de la seva permanència nacional. […] Només una Catalunya nacionalitzada, en la plenitud del seu poder, pot servir d’intermediària entre Espanya i França per a la realització d’aquella unitat llatina, resultat de la Confederació occidental a què Monitor es refereix des del seu primer número. Catalunya, poder moderador i federador, és un element essencial per a la causa de la pau a l’Occident d’Europa. Catalunya, històricament lligada a Provença i a Aragó, és el més bell exemple de confederació a seguir. Lligar Catalunya a la sort d’un Estat amb probabilitats d’oposició a un altre Estat, és un error greu de la política reial de França i d’Espanya i un desconeixement del valor històric de la nostra personalitat. Els interessos de Catalunya lliure no s’oposen pas als de França ni als d’Espanya, i, en canvi, serveixen els dels dos països. Només el tractat dels Pirineus [1659] és un destorb. I no precisament pel fet de la segregació del territori rossellonès, com es pot suposar lògicament, ans pel fet brutal i impolític de crear una frontera al bell mig d’un territori on la comunitat ràcica i de civilització és evident. El tractat dels Pirineus i la subjecció de Catalunya són els més forts obstacles que s’oposaran a una Confederació llatina. Contra una monarquia o una república unitàries, contra França o Espanya cesaristes, Catalunya, a l’hora de la seva renaixença integral, s’aixecarà unànime en defensa de la seva llibertat i per al restabliment de la justícia i de l’ordre veritables.
