Publicitat
Publicitat

Fora de Test

ERC i la invasió subtil

samurais.

Elogiar el perdedor o el jubilat és un tòpic de la política democràtica, un exercici d'hipocresia calculada que se sol practicar a causa d'un cert impuls compassiu o justicier, o bé per una qüestió de formes. Fem com feien els antics samurais: rendim honors a l'enemic vençut després de decapitar-lo. Ens agenollem davant del cos inert, amb la catana ensangonada al puny, i aleshores veiem com el seu cap rodola, fins que es queda mirant-nos fit a fit. I els seus ulls oberts com unes taronges ens estan dient: vés a prendre pel sac, tu i els teus honors.

Malgrat el risc, m'exposaré a l'improperi: ara que tothom ja ha blasmat el pas d'ERC pel Govern, ara que ja ha rebut el just càstig dels electors, miraré de dir-ne alguna cosa bona.

tripartit.

Esquerra va ser atacada des del primer dia del primer tripartit. L'atacava la caverna pel seu sobiranisme, i l'entorn de CiU per haver pactat amb els socialistes. Després, la mateixa ERC va donar motiu per als atacs i les burles, però això ja ni importa: la gestió dels republicans va ser jutjada des de la base del seu pecat original. Però és precisament aquesta la gran aportació dels republicans a la política catalana: després de 23 anys de pujolisme, el tripartit era un intent lloable de superar la divisió de l'esquerra catalana, d'aïllar el verí lerrouxista i, sobretot, d'implicar el PSC en la lluita per l'avenç nacional a través d'una ambiciosa reforma de l'Estatut. En el segon tripartit, a més, hi havia el factor simbòlic de 21 independentistes fent president un xarnego: un sacseig en les mentalitats que potser encara no hem entès ni valorat del tot. S'ha dit que aquesta aposta no era altruista, que el que volien els republicans era envair l'espai polític tant de CiU com del PSC, i això no només és cert, sinó que és lògic. També CiU intenta créixer per tots els seus flancs. Per això fa seure Felip Puig al costat d'una consellera de Justícia que, si pogués, li aplicaria la llei de partits.

encerts .

Després ve l'obra de govern. ERC ha comès molts errors: el primer i més important, el viatge de Carod a Perpinyà; i molts d'altres, com els informes d'en Sellarès sobre els periodistes, els estirabots de Carretero i Vendrell, el no a l'Estatut (retallat a sis mans per ZP, Montilla i Mas), les escissions, els numerets al Congrés dels Diputats, el fet de substituir Carod al partit però mantenir-lo al Govern com una figura de cera... I alguns encerts: el Pacte Nacional per l'Educació, la llei del cinema, la presència exterior de la Generalitat, la llei de serveis socials. Sumant i restant, el saldo de set anys d'ERC al Govern potser és decebedor, però hem d'admetre que el balanç no s'ha fet amb rigor. El judici dels observadors imparcials ha sucumbit al prejudici dels enemics declarats, que són molts i poderosos. Després ha vingut el pertinent càstig electoral. Però si bé ERC n'ha sortit malparada, la seva aposta estratègica manté la vigència. Esquerra no ha fet créixer el seu propi espai electoral, però ha impulsat una invasió subtil del sobiranisme, més present que mai en la resta de partits (especialment a CiU), però sobretot al carrer, al món cultural i al teixit associatiu. Que Artur Mas admeti que votaria a la independència i que Mascarell reclami un estat propi són símptomes del canvi de paradigma, i Esquerra hi ha tingut molt a veure. Encara que estigui tràgicament destinada a no recollir-ne els fruits.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT