Un grandíssim amor a Espanya
M’encanten els espanyols i m’encanta Espanya. M’encanta com mengen i beuen. El Cirsion, el Pérez Pascuas, l’Alabaster. El formatge manxec, el del Casar. Els bars i restaurants de Madrid, terra de ma mare, l’alegria i la franquesa que aparentment dominen les relacions humanes d’Andalusia, terra de ma sogra. M’agraden les pel·lícules que fan, les d’ara i les d’abans, els llibres que escriuen, el seu idioma, que procuro parlar molt bé (i és cert que també m’agrada França, el seu vi i els seus restaurants, però perquè m’agrada el món).
No puc, però, aguantar la relació que Catalunya té amb el seu sistema de govern. Em sento doble súbdita. Súbdita d’un rei que no he votat, ni va votar el meu avi (ell va fer la guerra per defensar, precisament, una República legítima), i súbdita dels capricis del seu govern. Ahir van tombar tres lleis catalanes més. La dels pisos buits, la d’igualtat i la de règim local. I això després de la del fracking, les centrals nuclears... I la de la pobresa energètica, que, diuen, suposa una “discriminació positiva” envers els pobres catalans. Però mantenen la discriminació positiva que és el concert basc i el navarrès. Nosaltres paguem autopistes i ells no, però això no els sembla discriminació. Tots els espanyols cobren la mateixa pensió segons els sous i anys cotitzats, però a Catalunya la vida és molt més cara, cosa que discrimina els jubilats d’aquí.
En la qüestió de la independència ja deixo de banda els sentiments, que són importants, perquè l’Estat també els ha deixat de banda i no prova de sufocar l’independentisme per amor a Catalunya, sinó per ous i comptes quadrats a final de mes. Ni tan sols parlo de diners. Parlo de benestar i serveis bàsics. Si no ens independitzem d’aquesta Espanya que sempre estimaré seguirem pagant la Casa del Rei fins que ens morim. I mentrestant què? Què hem d’explicar als que no tenen llum? Que s’esperin aviam si en Rajoy es jubila i en Felip se’n va a Estoril?
