Endevina qui ve a dinar
La cosa és que jo, ahir, dinava a Can Gaig, el restaurant del xef Carles Gaig, a Barcelona, alegrement convidada. I en aquestes que surten dos homes d’un dels reservats. Dos homes que diria que conec, vatua el wok. Ara, per culpa de l’Alícia Sánchez-Camacho, els dinars polítics i privats de preu raonable s’han desplaçat de La Camarga al Gaig, que també té menjadors reservats. Si algú vol un privat molt car se’n va al Via Veneto. Actualment a La Camarga els dinars privats de polítics tenen més aviat caire festiu. Per Nadal hi vaig veure un altíssim càrrec de la Generalitat que hi celebrava un sopar festívol. La Sánchez-Camacho ha fet que anar al restaurant sigui “irònic”.
Però anem als dos homes. Es tractava d’en Josep Cuní, presentador del programa 8 al dia, de 8TV, i d’en Josep Antoni Duran i Lleida, el líder d’Unió Democràtica de Catalunya. Eren, vaja, en Duran i en Cuní. En Cuní i en Duran, perquè tant cavalca, cavalca tant, na Isabel com en Ferran, que diuen allà.
Què podia fer jo? Doncs abraonar-m’hi. “No pot ser”, exclamí. I exclamí també (referint-me a en Cuní): “Com t’enyoro”. Però ell no m’enyorava a mi (potser recordava un article de no fa gaires dies sobre la seva persona) perquè somrigué i prou. En Duran em féu dos petons a les galtes. “Oh, Déu meu, quan ho expliqui”, diguí.
De què van parlar? Del procés? D’alguna entrevista que tenen a punt? D’en Mas i en Junqueras? Del Palace? De Podem? D’alguna pel·li de Charles Bronson? D’òpera? Qui va proposar la cita, qui va triar el restaurant? Alguna secretària? Ells? A través de WhatsApp?
Els preguntí què havien dinat i em digueren que pèsols. En realitat van ser pèsols (de Llavaneres) però sense botifarra, i “peix planxa”. Ho sé perquè conec el número del reservat d’on van sortir i vaig sentir el cambrer que feia les comandes. No van beure vi. Només una copa al principi, i aigua. I si es pregunten qui va pagar, doncs, efectivament, va ser en Duran.
