Publicitat
Publicitat

Enyor de la utopia

UTOPIA. Aquell bon amic em va dir als anys noranta que la independència era una utopia meravellosa. “Qualsevol hi estaria d’acord -em va dir-, si fos possible”. Però no era possible, perquè el separatisme era marginal, i perquè les fronteres europees no es modificarien mai més. També em va dir que l’important era consolidar l’autonomia, influir en Espanya i evitar la fractura entre nous i vells catalans. No recordo si aquell amic votava CiU o el PSC. Van passar uns quants anys, i quan Maragall va ser president amb el suport d’ERC, el bon amic em va dir que l’independentisme havia pujat per reacció a l’Aznar, i que de fet ja estava bé, perquè així el PSOE es tornaria federalista. El 2006, quan es va aprovar el nou Estatut retallat, em va dir que ens hi havíem de conformar perquè no hi havia majoria social per anar més enllà, i que el maximalisme només facilitaria el retorn al poder del PP.

EL BOTÓ. El PP va tornar al poder, i quan el Tribunal Constitucional va tombar l’Estatut retallat després d’una agressiva campanya anticatalana, el bon amic em va dir que compartia la meva indignació, i que de bon grat es faria independentista “si la independència es pogués aconseguir prement un botó”, cosa que evidentment (no siguem il·lusos) no passaria mai. Però va aplaudir l’editorial conjunt de la premsa de Barcelona, incloent La Vanguardia i El Periódico ; aquella que portava per títol “La dignitat de Catalunya”. El meu amic em va dir que la paciència tenia un límit i que calia anar un pas més enllà, exigir un Estat federal i un concert econòmic. Però al meu amic, com a tots, el va atropellar l’onada sobiranista, les manifestacions, les consultes populars, etcètera, i em va dir que els seus fills anaven tot el dia amb l’estelada i que ell mateix, què carai, els entenia, perquè la reforma d’Espanya era inviable. I que Catalunya tenia dret a decidir. Quan va arribar el 9-N, el meu amic va anar a votar, i va votar sí-sí.

GARANTIES. Quan finalment al Parlament hi va haver una majoria sobiranista, el meu amic em va dir que el que era veritablement majoritari era el dret a decidir. Quan la majoria va proposar un referèndum, va dir que calia abans intentar el diàleg amb Madrid. Quan el govern espanyol va fotre l’enèsim cop de porta, va dir que ens havíem d’esperar, que hi havia un partit nou, que es deia Podem, que si obtenia el poder s’obririen horitzons nous. Quan el PP va tornar a guanyar les eleccions i -amb el suport del PSOE i de Cs- va començar a amenaçar, processar i condemnar els responsables del 9-N, el meu amic em va recordar que CDC tenia molts casos de corrupció. Quan Junts pel Sí i la CUP van acordar un tripijoc legal per eludir la suspensió del TC, el meu amic em va dir que havíem de ser escrupolosament democràtics. Quan Puigdemont va convocar el referèndum per a l’1 d’octubre, em va dir que la consulta no tindria prou garanties. Finalment, li vaig preguntar al meu amic què dimonis hauria de passar perquè donés suport al referèndum. I ell no va dir res, i jo vaig pensar que en el fons enyorava els anys noranta, quan era tan fàcil ser independentista, perquè la independència era impossible.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT