Publicitat
Publicitat

Escenes de la buidor

1 . EN PRÒPIA PORTA. No val a badar. El govern de la Generalitat està immers en dos embolics que poden tenir greus conseqüències i que només són imputables a errors seus. Ara fa dos anys, en el trànsit de govern després de les eleccions anticipades i sota la pressió del tancament de l’exercici de l’any, la Generalitat va adjudicar Aigües Ter Llobregat a Acciona i immediatament després va començar un litigi perquè un òrgan de la pròpia institució va decretar irregular el concurs. Els fets van revelar sospitoses discrepàncies entre consellers i ara la justícia obliga a tornar a començar: prendre la concessió a Acciona i fer un concurs nou, o adjudicar-la directament a Agbar, l’altre aspirant. Res que es pugui resoldre sense conseqüències. I tampoc sense risc de fer un forat més als malmesos comptes del Govern. Fins i tot podria caure alguna dimissió política, perquè aquest enrenou té pares. És fàcil d’imaginar que Acciona té a les seves mans instruments jurídics per fer-se pagar una bona indemnització si al final es queda sense el pastís. I que algú li va donar garanties abans no posés sobre la taula els diners que el Govern necessitava amb urgència.

D’un desastre a un altre: la Generalitat va caure en el parany d’Adelson i Eurovegas. Vam veure humiliants desfilades de responsables polítics i de personalitats de la societat civil fent la rosca al magnat de la dreta americana més reaccionària. I vam veure també una important reacció ciutadana contra un projecte que destruïa part del capital simbòlic acumulat per Barcelona. Sortosament es va demostrar que tot era una impostura. Eurovegas se’n va anar en orris. I el Govern va quedar desairat i en ridícul. La Generalitat va improvisar una sortida per dissimular el fracàs i del parany Adelson es va passar al parany Bañuelos, malgrat que el seu historial tampoc podia enganyar a ningú. Ara la Generalitat ha d’agafar el timó d’un projecte, BCN World, que cada cop sembla més condemnat al fracàs. Quan la desesperació per la situació econòmica es combina amb la manca d’un projecte sobre el que volem ser com a país, es pot apostar pel primer entabanador que prometi la lluna. No n’hi ha prou a voler tenir un estat, també cal saber per a què. Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. De moment, dos gols en pròpia porta.

2 . RETRAT. Coincidint amb l’any de la renúncia del monarca, Antonio López ha acabat el Retrat de la família de Joan Carles I. És una família sense gendres ni nores. Tots sabem per què: malgrat que la monarquia és una institució que es funda en l’aparellament matrimonial, l’elecció de parella no ha estat la millor habilitat de la Corona espanyola. Tanmateix, he recordat una frase d’un conegut notari català que ja va morir fa uns anys: “La meva dona és molt important però no és de la família”. Les famílies catalanes sempre han desconfiat dels sobrevinguts. Però el més sorprenent del quadre d’Antonio López és que és incolor, inodor i insípid. La pal·lidesa dels components del grup sembla una premonició sobre el recorregut que li queda a la institució. I el caràcter asèptic del rerefons -no se sap ben bé si som en un palau o en una casa de repòs- fa pensar en una família completament fora de la realitat. Segurament sense voler, Antonio López ha pintat la raó de la renúncia de Joan Carles I: aquella família estava fora d’època, ja no tenia ni paisatge ni món que li donés sentit. Encara príncep, Felip sembla que vulgui sortir del quadre, però només marca una tímida distància. ¿És el rei Joan Carles o és la institució el que ja no té lloc? L’art sempre té la virtut de ser revelador.

3 . ESTAT. Diu Mariano Rajoy que el secessionisme és “un somni decimonònic” quan “el nostre afany és arribar a ser tan europeus com espanyols”. ¿I per què no tan europeus com catalans o gallecs? Tenir estat o no tenir estat, aquesta és la diferència.

Més continguts de