Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Ficar i posar (1)

Afinals del 2009 una neboda de Dalí, la Sra. Lali Bas, em va escriure per plantejar-me un misteri lingüístic. Avui el vull compartir amb els lectors per si algun m'hi pot fer llum i demà exposaré la meva hipòtesi explicativa, tot i que sóc el primer a no fer-m'hi fort.

Em deia que els seus néts feien el típic ús erroni de ficar en lloc de posar consistent a dir "No em ficaré aquest jersei", "Fica'm més espaguetis", etc. Ella creia que això només passava a Barcelona, però una amiga seva de Figueres li va comentar que els seus néts també havien gairebé eradicat del tot el verb posar .

Jo hi afegiria que el fenomen, potser per ultracorrecció, també es dóna en sentit invers, sobretot en adults. I així sentim: "No et posis amb mi", "Posa la clau al pany", "No et posis les mans a les butxaques". Tres casos en què és més idiomàtic ficar , tot i que només el primer sembla una clara incorrecció.

El fenomen no és recent. El DCVB ja diu: "A l'Urgell posar s'usa molt poc, havent-lo substituït ficar , que tendeix a predominar a tot Catalunya", i ho exemplifica: "Es va ficar a plorar", "Aquell jove s'ha ficat tísic".

Tampoc sembla interferència. Un nen castellà no diu "El semáforo se ha metido rojo" o "El libro mete que es mentira", mentre que un francès sí que diu "Je me met en maillot" o "Il se met au travail".

És, doncs, una epidèmia general que porta molts nens catalans (i alguns adults) a un ús que no senten a casa ni als mitjans, com si hi empenyés una força misteriosa. Demà més.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT