Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Franquisme (literalment) residual

Diguin-me susceptible si volen, però trobo que el fet que un dels primers assumptes que se li posin damunt la taula a l'imminent govern de don Mariano sigui què es fa amb les restes de Franco no deixa de tenir un punt de mal auguri francament inquietant. I que l'any 2011, trenta-sis després que el dictador exhalés el darrer sospir, estiguem encara discutint què es fa amb els seus detritus orgànics (i amb els arquitectònics: aquest Valle de los Caídos que sembla sorgit dels malsons d'un psicòpata amb indigestió de favada), i que la darrera paraula sobre la qüestió la tinguin monsenyor Rouco Varela i els seus alegres camarades de la Conferència Episcopal Espanyola, em sembla que ens dóna una idea de fins a quin punt el franquisme anomenat residual (residual perquè, en efecte, estem parlant de residus i coses podrides) infecta les ferides que va deixar obertes la modèlica transició espanyola.

La notícia sobre el possible trasllat del generalíssim putrefacte ens arribava l'endemà que ens assabentéssim que l'humorista conegut com a Peces-Barba havia donat a conèixer una nova versió, corregida i augmentada, del seu celebrat gag a compte dels bombardejos damunt Barcelona. La nova plagasitat de l'amic Peces consisteix a declarar que troba d'allò més normal que l'exèrcit espanyol disparés els seus canons l'any 1934 contra el Palau de la Generalitat i causés una certa quantitat de morts pels carrers de la capital catalana, atès el comportament díscol del president Companys en declarar la República Catalana. El bo d'en Peces ha trobat un filó en el tema de les accions bèl·liques contra Barcelona, gràcies al qual està vivint una segona joventut especialment bonhomiosa. I cada vegada que es despatxa amb una de les seves agudeses, procura no descuidar-se d'advertir que els que s'hi enfaden són una colla de radicals sense sentit de l'humor. Quanta raó té, senyor Peces (o senyor Barba, com l'anomenin els amics). En canvi, quan l'escoltem a vostè, sempre enriolat i repartint simpatia, ens recordem de la seva alta dignitat com a pare de la Constitució i comprenem per fi el caràcter eminentment desenfadat de la carta magna espanyola (especialment pel seu article vuitè, que confereix a l'exèrcit la missió de garantir la indissoluble unitat de la nació igualment espanyola).

A diferència de Franco, i encara que de vegades no ho sembli, l'amic Peces encara és viu, i Déu li doni salut i llarga vida. A més, ell és progressista, i en canvi Franco, com és sabut, era més aviat un liberal de centre. Però hi ha una cosa que tots dos tenen en comú, i és un vigorós i envejable sentit de l'humor. En concret, Franco era tan bromista que, fins i tot gairebé quaranta anys després de morir, encara ens gasta tracamanyes a costa del que queda del seu propi cadàver. I el més divertit (diguin-me malpensat) és que tot indica que el destí final de la secallona del dictador no serà la darrera cosa, ni la més important, en què els bisbes de la Conferència Episcopal tindran veu i vot en els propers anys.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT