Hem guanyat

Sempre m’ha cridat l’atenció que en un món que remena tants diners com el del futbol mai hi hagi hagut interès per dotar els àrbitres dels instruments necessaris per minimitzar el risc d’equivocar-se. He sentit explicacions tan peregrines com que l’error arbitral forma part de l’espectacle i crea polèmica. Em sembla que la realitat és una altra: l’error arbitral és una de les poques armes de què disposen els poders federatius per intimidar clubs molt poderosos i tenir-los collats, mercadejant amb les equivocacions.

Deia Umberto Eco que més val gastar les nostres quotes d’irracionalitat amb el futbol que amb coses més serioses. És la seva força. Permet aconseguir, per professionals interposats, victòries improbables sentint-les com a pròpies (“Hem guanyat”). Permet compartir comunitat, pertinença, identitat, aquestes ficcions que omplen els buits que deixa la nostra insuportablement precària condició. Permet desplaçar i sublimar quantitats enormes de violència de les llars, de la feina, del carrer. Permet gaudir de descàrregues emocionals fortes a canvi d’una implicació de conseqüències limitades. I permet autoenganyar-se, una habilitat específica de l’espècie humana. Fins al punt de prendre’ns seriosament una organització opaca, que ha arribat a pretendre viure al marge de les lleis civils, en la qual els diners corren en mans de sinistres personatges (Villar, per exemple) que ni tan sols garanteixen el correcte arbitratge de l’espectacle.

Vaig sentir dir a Samaranch que les apostes serien per a l’esport d’elit una amenaça molt més gran que el dopatge. Si volia dir que la corrupció és la veritable gangrena de l’esport, confirmava una de les raons del seu èxit amb les masses sobretot masculines (les dones són més difícils d’enganyar): és una còpia del món que vivim i no ho sembla. Aplaudim una banda de milionaris que corre darrere la pilota, com si fóssim tots iguals. I si demà hi ha futbol, hi tornarem.