Publicitat
Publicitat

L'enganyosa bondat del 'menys' ressuscitat

La millor prova que menys era ben mort a Catalunya i les Balears quan l'ideal depuratiu fabrià el va ressuscitar per al català literari és la famosa dita "Com més anem, menos va lem" (en versió balear, "Com més anem, manco valem"). Corregint-la amb el monosil·làbic menys , la mètrica del dístic que da desfeta. Sembla que les formes menos , al menos i almenos es remunten al segle XVI i ja tenien, per tant, un fort arrelament quan Fabra les va arrencar.

I com sol passar sovint: l'hipercorrecte ar caisme menys ha donat patent de cors a girs calcats del castellà que van amb ell. Ho són menys mal i és el de menys, que, en col·loquial, han de ser (encara) sort i això rai. També ho és ni molt menys , que hauria de ser ni de molt o ni de bon tros , però està tan introduït que fins i tot els parlants sensibles ja el senten català. De fet, ni tan sols hi senten un gir idiomàtic, els sembla la suma de ni, més i menys . Però, si fos així, què voldria dir ni molt més ?

I mentre a ni molt menys se li barra el pas, a menys que ("Ho farem a menys que plo gui"), que molts percebem com un clar castellanisme, és normatiu des de l'any 2007. I això que, igual que el no admès calc a no ser que , ja ens havíem acostumat a canviar-lo per lle vat que, tret que, si no és que. Us he de confessar que jo el continuo corregint. En aquest cas, i sense que serveixi de precedent, tinc la màniga més estreta que l'IEC.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT