Publicitat
Publicitat

L'euro i el preu de la feina

Arran de l'article de la setmana passada alguns lectors comenten, encertadament, que un punt d'inflexió no indica que hagi de canviar el sentit de la corba. Si ara era descendent, pot continuar sent-ho. L'article només volia expressar que es detecta un cert canvi d'actituds. Si això servirà per anar a millor, ningú ho sap. Arran de l'entrada en vigor de l'euro va haver-hi un canvi d'actitud important, i no pas per millorar. Aquests dies es parla molt de l'encariment de preus per culpa de l'euro. És veritat que alguns ho van aprofitar per arrodonir preus exageradament. Tot afavorit pel fet que la comparació no era tan fàcil aquí (166 pessetes per euro) com en altres països (dos marcs per euro a Alemanya). Però cal buscar raons de més pes per justificar l'encariment generalitzat, i fer-ho en dos motius que, en realitat, ens porten al mateix lloc: l'aposta que els darrers anys s'ha fet per sectors poc innovadors i competitius, i la reculada de la productivitat. Tot és ara més car perquè la nostra productivitat ha baixat. Observem, si no, les dades de l'OCDE.

Si agafem els darrers deu anys, quan la inflació acumulada espanyola ha estat del 31,6%, es detecta que els responsables de l'encariment més exagerat són sectors locals, els que no permeten la competència exterior. Sectors dels quals som captius i els productes dels quals no podem importar. Per exemple, la vivenda ha augmentat un 66%. I l'hostaleria un 42%. L'únic sector internacionalitzat, a causa del preu del petroli, és el transport, que s'ha apujat un 50% i no pas per culpa de l'euro. No és una mania personal la que ha portat aquest columnista a classificar els sectors del totxo i del turisme com a "economies gandules". L'experiència demostra que aquests sectors estan extremament protegits políticament i, per la seva naturalesa, són insensibles a la modernitat que comporta la competència internacional -ni les cases, ni els hotels ni les cafeteries es poden importar-. Això provoca que els països que fan pivotar la seva economia bàsica en aquests sectors no passin de ser economies amb estats socialment de tercera: Grècia, Tailàndia, Tunísia, etc.

És de suposar que la nostra aposta per aquests sectors de què parlem, juntament amb altres males decisions, ha portat que la nostra productivitat estigui sota mínims i que, per tant, tot sigui més car. Si agafem les sèries del 2000 al 2008 (descomptem, per tant, els anys de crisi, que distorsionen aquest tipus d'estadístiques), veurem que des de l'aparició de l'euro la productivitat a Espanya va augmentar un 7%, mentre que a França i a Alemanya va augmentar un 13% (pràcticament el doble). Als Estats Units ho va fer un 20% (tres vegades més que a Espanya). Els resultats són catastròfics, per a nosaltres. Si agafem avui la productivitat dels Estats Units com a índex 100, tenim que la productivitat a Bèlgica és també 100, a França 98 i a Alemanya 90 -cal tenir en compte els efectes encara perdurables de la incorporació de l'antiga Alemanya comunista-. Però a Espanya aquest índex és 80. És a dir, cada cop que un americà o un belga produeix 100 cassoles, o un francès en fa 98, nosaltres en fem 80. Resultat: les cassoles espanyoles són un 25% més cares. Tot molt lamentable si considerem que en el decenni 1990-1999 la productivitat espanyola havia avançat un sensible 16%, similar a la d'altres països europeus.

Aquestes xifres ens haurien de fer reflexionar i deixar de donar la culpa a l'euro. Deixar de pensar que les deslocalitzacions cap a altres indrets europeus són un afer de nacionalisme. I deixar de pensar que pel fet de tenir la mateixa moneda, tots tenim el mateix concepte de la laboriositat. Quan un francès està treballant, amb euro o sense, és una de les persones més productives del món. No pas aquí. Durant els darrers anys de bonança els empresaris catalans no han invertit en formació, mètodes, procediments, ni tecnologia, mentre els treballadors catalans adoptaven actituds hispanitzades i indolents. Tots han preferit sumar-se a la cultura que propaguen les "economies gandules". D'això n'han tingut la culpa els governants però, sobretot, els membres de les patronals i dels nostres sindicats, que, tot sigui dit de pas, no valen el que costa alimentar-los. Ara s'acosten temps de reformes i veurem si els aparents canvis d'actitud serveixen per a res. Si se segueix deixant en mans dels sindicats i patronals la solució d'un problema que ells han creat, la cosa anirà a pitjor. Quan una societat aposta pels miserables, les coses no acostumen a anar gaire bé.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT