Publicitat
Publicitat

L'excusa del centrisme

No és gaire complicat establir com s'ha produït la crisi pel sostre de l'endeutament als Estats Units. En la pràctica, els republicans han segrestat els país i amenacen de minar l'economia i de desestabilitzar completament la feina del govern si no obtenen privilegis polítics que mai no haurien pogut aconseguir legalment. I els demòcrates (que haurien tingut raons per rebutjar de ple aquesta extorsió) han fet molts passos per ajustar-se a les demandes dels republicans.

Com deia, no és gaire complicat. Tanmateix, en els mitjans d'informació sembla que hi ha molta gent incapaç de reconèixer aquesta simple realitat. En les notícies tots dos partits apareixen com si fossin igualment intransigents. Els experts fan càbales sobre una mena de revifalla centrista, com si el problema fos un excés de partidisme unilateral per totes dues bandes.

Molts ja fa temps que critiquem aquest culte a l'equilibri: la insistència a mostrar que tots dos partits estan igualment equivocats i són igualment culpables en tots els assumptes, independentment dels fets. Ja ho vaig dir temps enrere, si un dels partits digués que la Terra és plana, l'endemà els titulars dirien: "Discrepàncies sobre la forma del planeta".

Però aquest culte, ¿pot continuar funcionant en una situació extrema com l'actual, en la qual un dels partits es dedica clarament al xantatge i l'altre a regatejar el preu del rescat? Resulta que la resposta és sí. I això ja no és cap broma: el culte a l'equilibri ha fet un paper important a l'hora de conduir-nos al límit del desastre. Si s'informa sobre les disputes polítiques amb l'assumpció que totes dues bandes són culpables, no hi ha cap penalització per a l'extremisme. Els votants no et castigaran per cap abús si sempre han sentit que totes dues parts estan igualment equivocades.

Donaré un exemple del que estic dient. Com és sabut, al principi el president Barack Obama va voler arribar a un gran acord amb els republicans sobre els impostos i la despesa. Per arribar-hi no va voler donar gaire relleu a l'extorsió del Partit Republicà, i a més els va oferir grans concessions que afectaven prioritats demòcrates: augment de l'edat mínima dels beneficiaris de l'assegurança mèdica governamental, retallades brusques de despeses i increment mínim dels ingressos. Com va assenyalar Nate Silver, si observem el que ha fet Obama, resulta que no només ha anat molt més a la dreta de les preferències de la mitjana del seus votants, sinó que ha anat fins i tot una mica més a la dreta de les preferències de la mitjana dels votants republicans. Amb tot, els republicans van rebutjar el pacte. I quin va ser el titular de l'anàlisi de la ruptura de les negociacions que va fer l'Associated Press (la gran agència de notícies dels Estats Units)? "Obama i els republicans estancats per la manca de flexibilitat del seu discurs". Un president demòcrata que fa mans i mànigues per tenir content l'oponent (o, si us ho estimeu més, que s'inclina tant cap a la dreta que corre el perill d'anar per terra) rep la mateixa consideració que els seus oponents intransigents... Equilibri!

Així funciona aquest centrisme il·lusori. Molts experts consideren que posicionar-se en la meitat de l'espectre polític és en si mateix una virtut. Jo no. La prudència no sempre està enmig de la via: vull governants que facin el que és correcte, no el que és centrista.

Però a aquells que insisteixen a dir que el centre és sempre el lloc on cal situar-se, els faré saber que ja tenim un president centrista. Bruce Bartlett, que va ser analista polític de l'administració Reagan, afirma que, en la pràctica, Obama és un conservador moderat.

Bruce Bartlett té raó. Obama desitjava arribar a un pacte pressupostari -fins tot es delia per arribar-hi- que resultava favorable a les prioritats dels conservadors. La seva reforma sanitària s'assemblava molt a la reforma que va instaurar el republicà Mitt Romney a Massachusetts. La reforma de Romney, al seu torn, va seguir les directrius d'un pla proposat inicialment per l'organització dretana Heritage Foundation. I tornar els tipus impositius de les grans rendes al nivell que tenien durant els feliços anys 90 no és precisament una iniciativa socialista.

En efecte, els republicans continuen dient que Obama és un home d'esquerres que intenta que el govern prengui el control de l'economia; però ells també ho farien, no? Els fets, si algú es pren la molèstia de referir-los, diuen el contrari.

I per què tant de soroll amb la revifalla del centrisme? Tal com jo ho veig, aquest soroll procedeix de persones que s'adonen de la naturalesa disfuncional del sistema polític dels EUA actuals; però que per alguna raó es neguen a reconèixer el paper únic dels extremistes republicans per convertir el nostre sistema en disfuncional. No costa gaire endevinar-ne els motius. A fi de comptes, indicar la veritat evident fa que immediatament t'etiquetin com a partidista unilateral i contumaç; no serà la dreta qui ho faci, sinó aquells que s'autoanomenen centristes. Però fer crides difuses al centrisme i escriure notícies que culpen els dos partits en la mateixa mesura, és defugir la responsabilitat: una fugida d'estudi que només encoratja el mal comportament. El problema de la política nord-americana en aquest precís instant és l'extremisme republicà, i si no es diu així, s'està contribuint a agreujar el problema.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT