Publicitat
Publicitat

Lliçons de 31 anys d'autogovern (1)

Jaume Vicens Vives va escriure que "durant el segle XIX Catalunya esgotà ben bé dues generacions en l'objectiu -gairebé obsessionant- de fer d'Espanya una cosa distinta". Penso que hi podríem afegir que durant el segle XX quatre generacions més de catalans han persistit en la mateixa tasca. I amb quin resultat final? Si bé la tercera generació, la del 1901, començà a canviar la situació, al llarg del XX tres generacions més han pretès modificar notablement la relació Catalunya-Espanya sense assolir un resultat gaire airós. La impressió que avui tenen amplis sectors socials i econòmics catalans és que aquest objectiu ha fracassat parcialment. És a dir, que Catalunya no ha tingut prou força, ni prou capacitat de convenciment, ni ha trobat prou aliats, per canviar substancialment les seves relacions amb Espanya. L'objectiu d'aquest article en tres parts és ajudar a veure què ha passat, en quin punt som i demanar-nos si és lògic que la nova generació, la dels catalans del principi del segle XXI, segueixi el mateix camí que els seus antecessors.

L'any 1977 van tenir lloc les primeres eleccions lliures i democràtiques després de 41 anys. Eren els moments previs a la construcció del nou model d'estat, quan es començà a debatre què hauria de ser la nova Espanya democràtica. La pressió catalana per un autogovern relativament exclusiu -amb el basc i el gallec- fou mal vista pels poders fàctics procedents del franquisme (el rei, els militars, els sectors econòmics i patronals). El feble govern Suárez s'adonà que calia desactivar el potencial desestabilitzador d'una situació catalana especial atès que era poc assumible la perspectiva d'una Generalitat, i potser d'un govern basc, amb àmplies competències i, segurament, regits per coalicions " rojo-separatistas ".

Es produí llavors una mobilització política impulsada per les elits regionals franquistes, ubicades majoritàriament dins la UCD, i també pel PSOE, i aviat la premsa de províncies esdevingué una plataforma clau perquè intel·lectuals i polítics regionalistes, de dretes i esquerres, divulguessin discursos en què reclamaven els drets dels seus respectius territoris a gaudir també d'autonomia política. Sorgiren manifestos contra el "privilegi" català i basc, contra la injusta discriminació territorial que es preparava. Eren aquells moments de descrèdit del nacionalisme espanyol, clarament identificat amb posicions franquistes, i per això ningú gosava defensar el centralisme. Les reconvertides elits franquistes esdevingueren vehements regionalistes, una manera hàbil de situar-se en els nous espais polítics: el 1977 proclamar-se autonomista va ser un subterfugi molt útil per a molts nacionalistes espanyols.

Començà a crear-se un terreny adobat per a l'eclosió de tota mena de demandes autonòmiques, s'aixecaren banderes de nous regionalismes "agreujats" que exigien la seva part del pastís. S'escriviren relats per justificar les seves aspiracions, es ressuscitaren episodis històrics i personatges, s'inventaren banderes, himnes, símbols i diades, es feren massives mobilitzacions i concentracions... L'eclosió del regionalisme fou espectacular: dels 151 partits polítics legals a Espanya el 15 de juny del 1977, 89 -59%-, tenien un abast regional o provincial.

L'autonomisme generalitzat fou acollit amb entusiasme per la UCD i el PSOE per diversos motius. Pel govern Suárez, que tots els territoris fossin també comunitats dotades d'autonomia servia per neutralitzar la pressió dels poders fàctics: se'ls podia tranquil·litzar dient-los que Catalunya i el País Basc tindrien el mateix que Extremadura, Múrcia o la Rioja. A més, era útil per consolidar la UCD, ja que satisfeia les elits locals i provincials que s'hi havien incorporat. Però també el PSOE contemplà amb bons ulls un procés que li permetia incorporar-hi grups socialistes d'abast territorial -de Galícia, Aragó, València, Canàries, Balears...- amb més sensibilitat autonomista.

La història posterior ja és més coneguda: la Constitució del 1978 obrí la possibilitat d'un autonomisme generalitzat i la UCD i el PSOE propiciaren, sobretot després del 23-F del 1981, que es constituïssin fins a 17 comunitats autonòmiques, cosa que portà a la invenció de no pocs nous territoris "històrics". Catalunya i el País Basc, les dues nacions que s'havien mostrat més antifranquistes i defensores de l'autogovern fort, foren rebaixades a simples regions autònomes batejades amb la inconcreta qualificació de nacionalidad . L'única i mínima concessió a les històriques fou l'establiment en el capítol VIII del text constitucional de dues vies d'accés a l'autonomia, els articles 143 i 151, que introduïen només diferències en els ritmes d'assumpció de competències. Bascos i navarresos foren, però, prou espavilats per incloure, per la via de recordar els drets històrics, l'establiment dels seus concerts econòmics. Els representants de Catalunya, país que tenia drets històrics a reivindicar des del 1714, no ho van fer. Fou un greu error polític?

La Constitució havia estat pactada, però també s'havia forjat en el marc d'una correlació de forces i sota uns condicionats que atorgaven a la dreta postfranquista prou influència per imposar, com a innegociables, qüestions tan bàsiques com la monarquia, la sobirania única i la no exigència de responsabilitats polítiques. L'antifranquisme majoritari acabà per acceptar pragmàticament un text que considerà perfectible: era un punt de partida que reunia els mínims requisits. L'Estatut català del 1979, el de Sau, es confegí condicionat i limitat per aquest marc constitucional, però també semblava millorable. Es considerà que era un punt de partida acceptable, que oferia possibilitats de millora a mitjà termini. Foren llavors massa ingenus els polítics catalans? Es podria haver anat molt més lluny en aquelles condicions? No és fàcil respondre. Cal no confondre els desitjos d'avui amb la realitat de llavors.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT