Publicitat
Publicitat

Lliçons de 31 anys d'autogovern (2)

Com dèiem ahir, la imposició del café para todos va implicar la no excepcionalitat de l'autonomia catalana i la confecció d'un Estatut subordinat a una Constitució que, si bé semblava que oferia possibilitats de ser reformada, no deixava d'estar plena d'ambigüitats interpretables de maneres ben diverses.

Els últims 31 anys de funcionament de l'autonomia catalana han evidenciat les limitacions que posa la Constitució del 1978 a les aspiracions a disposar de més gran capacitat financera, més mitjans i atribucions i el reconeixement oficial de la identitat catalana. I cal dir que això ha estat així per tres fets: el fracàs del que podríem denominar l'acció política Catalunya enfora, el ressorgiment del nacionalisme espanyol i la imposició de les interpretacions més restrictives de la Constitució.

Era evident que, després del 1979, si es volia millorar -reformar- el marc constitucional i l'Estatut per acabar amb les ambigüitats, els continus contenciosos sobre les competències i abordar seriosament el finançament, els polítics catalans necessitaven buscar aliats a Espanya i explicar bé les raons històriques i polítiques de l'excepcionalitat catalana. Cal reconèixer que en aquesta perspectiva es va fer ben poca cosa, perquè no s'esmerçaren gaires esforços per part catalana. Al llarg d'aquests anys han naufragat els intents didàctics d'explicar a la societat espanyola les dificultats de l'encaix i les necessitats de Catalunya. No s'ha aconseguit trobar, no ja complicitats, sinó ni tant sols àmplies comprensions, en els partits polítics espanyols, en els mitjans de comunicació, entre els intel·lectuals i els creadors d'opinió i en la societat civil espanyola.

Un altre fet destacable d'aquestes tres dècades ha estat que el nacionalisme espanyol, abans tan desacreditat per la seva identificació amb el franquisme, ha superat la travessa del desert i ha ressorgit desacomplexat i agressiu, amb més suport mediàtic i polític que mai, disfressat sovint de constitucionalisme restrictiu. I en paral·lel, el nacionalisme català, o simplement el catalanisme, ha perdut dins l'opinió espanyola gran part del prestigi de què gaudia en els temps de la Transició i ara és tractat per bona part de la premsa espanyola com una força egoista, insolidària i potencialment desestabilitzadora. Això ha estat també el resultat del reduït arrelament de la cultura política federalista en els partits espanyols, tant de dreta com d'esquerra. Perquè, a la fi, ni PP ni PSOE s'han plantejat mai una reforma constitucional federalizant que pogués convertir Catalunya en una Baviera, ni tampoc estan disposats a atorgar-li unes competències fiscals similars a les del concert econòmic basc o navarrès.

Finalment, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut del 2006 ha significat que s'imposava la interpretació restrictiva de la Constitució. El text del 1978 és vist com el punt final d'arribada, i no com a un punt de partida reformable en sentit federalista. L'Estatut del 2006, buidat de bona part de les novetats introduïdes a Catalunya, és el màxim que estan disposats a donar. En la justícia i en la política espanyoles hi predomina la visió nacionalista que ja han fet prou "concessions autonòmiques".

A l'hora d'avaluar l'experiència contradictòria del funcionament de l'autonomia catalana en el període 1980-2006, i després amb el nou Estatut del 2006, potser hauríem de dir allò de "ni carn ni peix". No podem negligir els grans avenços assolits però també cal reconèixer que l'autonomia catalana s'ha mostrat com una situació inestable i afectada de precarietats i problemes, amb la sensació d'estar permanentment amenaçada per la política que faci el govern que mani a Madrid.

No hi ha hagut cap avenç en el reconeixement de la realitat plurinacional d'Espanya, amb les seves implicacions administratives i polítiques, ni en la conversió del Senat en la cambra de les autonomies. La poca concreció de competències ha permès als governs de Madrid fer interpretacions restrictives i lleis que a la pràctica desnaturalitzaven la capacitat competencial catalana i convertien la Generalitat en una entitat administrativa més. I, sobretot, s'han fet paleses les insuficiències del sistema de finançament. Els economistes han explicat prou bé els resultats de tots aquests anys de no tenir sobirania fiscal ni suficiència financera. L'actual dèficit fiscal català (d'un 8% o 9%) és resultat d'una decisió política, no econòmica, presa pel govern de Madrid, a través de la despesa pública, amb teòriques finalitats compensatòries. El centralisme espanyol continua drenant en territoris desenvolupats, com Catalunya, sense que els catalans tinguin potestat per decidir, controlar o, si més no, fiscalitzar els diners que van a les comunitats més deprimides.

El resultat és que Catalunya està perdent pistonada en un moment de greu crisi econòmica. Durant la dècada 2000-2010, segons un recent informe de la Fundació de les Caixes d'Estalvis Espanyoles, la renda familiar dels catalans ha tingut un creixement molt inferior a la mitjana espanyola -Catalunya és la tercera per sota de 17 comunitats-: hi ha hagut una pèrdua de capacitat adquisitiva dels catalans, en bona part provocada per les transferències de recursos a la resta d'Espanya (dèficit fiscal). Això està ofegant les administracions públiques catalanes (Generalitat, diputacions, ajuntaments), frena les possibilitats de creixement, dificulta el manteniment de serveis i prestacions socials similars als dels països veïns, i fins i tot hi ha el perill de deteriorament, desatenció i pèrdua de qualitat dels serveis. I això ha continuat sent vigent l'estatut del 2006. Vist això, potser hauríem de demanar-nos si la generació catalana de la Transició i l'autonomia no s'ha esgotat també en no haver aconseguit modificar substancialment les relacions entre Catalunya-Espanya en aquests darrers 30 anys.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT