Publicitat
Publicitat

La universitat gratuïta ajuda els rics

Si ens preocupa la igualtat d’oportunitats, hauríem de centrar els nostres esforços en la pregunta de quan invertir, més que no pas quant

Fa poc temps una bona part de la comunitat estudiantil es va mobilitzar a favor d’una universitat gratuïta. Una minoria d’alumnes, però, ens oposem a la hipotètica aplicació d’aquesta mesura i ens disposem a explicar per què. Abans que res, cal recordar que els estudiants de grau han de cobrir entre un 15% i un 25% del cost dels estudis. Per tant, els universitaris estem lluny de pagar la totalitat de la nostra formació.

El principal argument en contra d’una universitat gratuïta és que el seu finançament té un component regressiu: els ciutadans més pobres subvencionen les rendes mitjanes i altes, i contribueixen, per tant, a eixamplar les desigualtats. Imagineu que dividim la població catalana en un bloc de cinc pisos ordenats en funció dels seus ingressos. Cada pis correspon al que els economistes anomenen un quintil de renda. Si mirem les dades d’accés a la universitat, el quintil de renda més elevada té una taxa d’escolarització a la universitat de prop del 50%, mentre que si pertanys a una família situada al primer pis les teves possibilitats d’accedir a la universitat es redueixen a un 22%.

Els subsidis a la formació universitària són un mal mecanisme per aconseguir objectius de redistribució de recursos cap a aquells que tenen menys

La solució que es planteja des d’algunes institucions i sindicats és que la universitat passi a ser gratuïta i que augmenti la progressivitat dels impostos, és a dir, que pagui una part (molt) més gran del pastís qui té més renda. Aquesta proposta, però, no corregeix, en cap cas, el problema de la regressivitat de la despesa: per molt que “apugin els impostos als rics” i la universitat sigui gratuïta, els alumnes amb menys recursos seguiran sense accedir a la universitat. Per què?, es podrien preguntar els nostres lectors. Perquè els alumnes que inicien estudis superiors ja estan molt preseleccionats, han passat filtres d’altres etapes educatives en què les característiques socioeconòmiques són un determinant clau. L’estabilitat, la manca d’estrès, l’atenció dels pares o les lectures als fills són factors que ajuden els nens de les famílies amb rendes més altes a desenvolupar més varietat d’estímuls cognitius des de bon principi. Abans d’arribar a l’educació obligatòria (6 anys), la tan mencionada “igualtat d’oportunitats” ja sembla, segons l’evidència científica, haver-se esvaït. Els subsidis a la formació universitària són, doncs, un mal mecanisme per aconseguir objectius de redistribució de recursos cap a aquells que tenen menys. Si ens preocupa la igualtat d’oportunitats, hauríem de centrar els nostres esforços en la pregunta de quan invertir, més que no pas quant.

Fins i tot si la despesa pública en la formació universitària fos progressiva des d’un punt de vista estàtic, no desapareixeria el problema de la regressivitat al llarg del temps. Encara que un futur llicenciat provingui de rendes baixes, aquesta inversió que efectua li proporcionarà rendes molt altes en un futur, com ja explicava Andreu Mas-Colell en un article similar fa gairebé trenta anys.

Si tots els treballadors dupliquen la seva formació sense adquirir noves habilitats útils per als seus llocs de treball, no hi ha manera que els contractants discriminin segons l’educació rebuda

Finalment, la gratuïtat de l’educació superior també agreujaria el problema de la senyalització: els estudiants necessiten adquirir títols per donar senyals al mercat de treball sobre les seves aptituds i actituds. Si tots els treballadors dupliquen la seva formació sense adquirir noves habilitats útils per als seus llocs de treball, no hi ha manera que els contractants discriminin segons l’educació rebuda i, per tant, no es produirà un augment de la productivitat perquè s’assignin millor els treballadors. Aquesta situació porta els millors futurs treballadors a formar-se anys addicionals per demostrar que són bons treballadors, cosa que disminueix el retorn mitjà de formar-se. La lògica és la mateixa que la de posar-se dret per veure-hi millor en un camp de futbol: individualment resulta racional aixecar-se per veure-hi millor, però col·lectivament no. Si tots ens aixequem no hi veiem millor i acabem amb les cames entumides.

Amb aquests arguments, ¿hi ha alguna manera més eficient i equitativa de finançar la formació dels graus universitaris? Clarament, sí: qualsevol estudiant, professor o ciutadà preocupat per la igualtat d’oportunitats i l’accés al coneixement dels col·lectius més vulnerables hauria de reorientar el focus a polítiques públiques dirigides a les primeres etapes de la infància i plantejar un increment (sí, increment) de les taxes universitàries, més dotació pressupostària a les beques d’equitat i un programa de préstecs universitaris a retornar en funció dels ingressos obtinguts durant la carrera professional. Cal un debat amb seny abans que sigui massa tard.

Més continguts de