Publicitat
Publicitat

L'ombra del franquisme

Amb motiu del 75è aniversari del començament de la Guerra Civil hem pogut comprovar com la dreta espanyola continua repetint els arguments franquistes per justificar l'aixecament militar. Així, a Telemadrid el 12 de juliol s'inicià l'emissió d'una sèrie, assessorada per l'historiador Alfonso Bullón de Mendoza, en la qual es presentava la rebel·lió militar dels dies 17-19 de juliol del 1936 com la resposta a l'assassinat del polític dretà José Calvo Sotelo pels "socialistes". Desapareixia, així, la conspiració militar organitzada des de finals del 1935, i accelerada després de la victòria de les esquerres el febrer del 1936, i també la implicació del mateix Calvo Sotelo i altres polítics ultradretans en el projecte de cop d'estat.

També el llibre publicat recentment de Paul Preston L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després ha despertat les ires dels publicistes de l'extrema dreta mediàtica. Ara bé, més sorprenent i simptomàtica ha estat la reacció d'alguns universitaris, que darrerament estan adoptant una visió neorevisionista de la Guerra Civil, com l'ha qualificada Edward Malefakis. Així, no deixa d'ésser curiosa la dura requisitòria que Pedro C. González Cuevas, de la Universitat de Cantàbria, ha escrit contra el llibre de Preston atès que aquesta crítica no se centra en la part central i substancial de l'obra -la rica informació proporcionada sobre la violència a les dues zones durant la guerra i també la realitzada pel règim franquista-, sinó en la discussió de les causes de la Guerra Civil. Aquest historiador considera que va ésser " el innato revolucionarismo socialista " el principal responsable de la inestabilitat del règim republicà, i exculpa l'actuació de les extremes dretes. Segons ell, fou el PSOE qui trencà les regles del joc de la competència política mitjançat el recurs a la violència, i no pas els falangistes, carlins i monàrquics, que, segons ell, sempre foren respectuosos amb la legalitat; tampoc s'ha de responsabilitzar l'actuació de la dreta econòmica. D'aquesta manera, en opinió de Cuevas, el "clima prerevolucionari" i violent creat pels socialistes a bona part de l'Espanya rural i també a Madrid seria el que explicaria que l'opció militar del juliol del 1936 estigués només motivada per la necessitat de "posar ordre", i no per acabar amb el règim republicà. Aquest historiador també pretén minimitzar els plans repressius del militars conspiradors quan sosté que la violència que es produí a la zona rebel no responia a cap pla d'extermini previ, sinó que fou la simple resposta a la resistència manifestada per les esquerres. Com es pot veure, la coincidència entre aquestes tesis i les divulgades des de fa anys pels Carlavilla, Arrarás, De la Cierva i més recentment per l'ex-Grapo Pio Moa són notables.

Aquests plantejaments cerquen no sols legitimar l'aixecament militar, sinó també negar que la Segona República hagués estat mai un règim democràtic. Hom presenta els anys 30 com una etapa d'extraordinària violència política i social, de sectarismes extrems i de permanent inestabilitat que van fer impossible la convivència política. De fet, tot respon a la voluntat de negar que la Segona República fos una experiència democràtica de transcendència històrica. Segons els defensors d'aquestes tesis, no hi ha res a vindicar ni res de positiu a recordar de l'etapa republicana, per la qual cosa no pot ser presentada com un precedent democràtic. Per a ells, la democràcia a Espanya va néixer el 15 de juny del 1977 i prou.

Com podem veure, l'ombra del franquisme és allargada i persistent. Negar la legitimitat de la Segona República és bàsic per aquells que volen exculpar les responsabilitats dels promotors de la rebel·lió militar i, sobretot, justificar la "necessitat històrica" del règim franquista. Per aquesta dreta, els 35 anys de la dictadura de Franco foren el peatge que es va haver de pagar per no haver estat prou civilitzats els anys 30. És innegable que el règim republicà fou fràgil i que gairebé totes les formacions polítiques i sindicals cometeren errades i imprudències, però aquesta situació no diferia gaire de molts dels règims democràtics de l'Europa de llavors. I, a més, no és un fet irrellevant que dues vegades, el 1933 i el 1936, per primer cop en la història hispànica el govern que convocava unes eleccions les perdés i les guanyés l'oposició, fet que reflectia que el joc democràtic de l'alternança començava a assentar-se.

Si bé és preocupant que encara avui no hi hagi una memòria compartida sobre el significat de la Segona República, de la Guerra Civil i del franquisme, encara ho és més la persistència de la manipulació dels fets històrics amb la finalitat d'ocultar la genealogia i les actituds poc democràtiques de bona part de la dreta espanyola.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT