L’orgasme tàntric televisiu existeix
Pel que fa a l’altre, haureu de preguntar-ho a Sting o a altres reconegudes autoritats del fornici a càmera lenta. Però el de les sèries -ei!- aquest sí que el domino i, perdoneu la immodèstia, l’experimento amb regularitat. Perquè les sèries -tret que les obligacions professionals m’hi forcin- me les miro de capítol en capítol, deixant passar una nit, com a mínim, entre un episodi i el següent. Ja tinc prou àmbits de la meva vida moguts per l’excés per haver de deglutir les temporades en dos dies.
Sovint parlo amb seriòfils que es vanten d’haver-se empassat cinc capítols d’una sèrie d’una sola tacada. Jo responc explicant que em vaig mirar les cinc temporades de Breaking bad en tres anys, a una mitjana de capítol cada tres o quatre setmanes. I que, gràcies a aquest ritme -imposat pel fet que la veia amb uns amics- vaig tenir la sensació que la sèrie m’acompanyava durant tot aquest temps. Sempre tenia fresc un episodi. I m’acompanyava l’anhel de saber com continuava una intriga deixada a mitges.
Aquí és on entra l’orgasme tàntric. Com que sovint he de defensar davant les hordes seriòfagues el fet de reposar i pair -sense sucumbir a la temptació de posar un capítol tan bon punt comencen els títols de crèdit de l’anterior-, disparo: “És molt fàcil. És el mateix que un orgasme. Com més espera, més intens el resultat”, els dic. Recórrer a la metàfora de l’orgasme és una gran estratègia, perquè l’interlocutor acostuma a deixar-ho córrer. Però no sé si és perquè el convenç el meu extàtic argument o bé perquè, senzillament, prefereix deixar els seus clímaxs fora de la conversa.
Veure els capítols de dos en dos té un inconvenient: el segon acaba diluït. Perdem capacitat de concentració i, generalment, el posem per saber com es resol alguna trama però sense prou esma per libar-lo de la mateixa manera que hem xuclat el primer. A més, quan un episodi acaba amb una intriga, resoldre-la amb un cop de play és com saber un truc de màgia: sadolla la curiositat, però deixa una certa decepció perquè mata el misteri. Deixar viva una incògnita tot un dia, o una setmana, és la millor manera d’assaborir-la: la gràcia és en el misteri, més que en la resolució. El viatge és el camí, també a la televisió.
“La gent posa els ulls en blanc davant la perspectiva de mirar una pel·lícula de quatre hores -explicava un dia Quentin Tarantino-. Però si els ofereixes una minisèrie de quatre hores, aleshores es moren de ganes de veure els quatre episodis”. I té més raó que un sant: necessitem la pastanaga, cada tres quarts d’hora, que ens faci dir amb ulls vidriosos: en posem un altre?
