Publicitat
Publicitat

'Mcdonalització' universitària

Ho confesso. Sóc un fals associat. Doctor per la Pompeu Fabra, màster per la London School of Economics. Professor que cada setembre (i ja fa més d'una dècada) renova el seu contracte, que mai ha tingut una paga extra sencera, amb més de quaranta anys. No em queixo, ni m'he queixat mai. Per mi ensenyar és una opció personal que puc exercir de formes diverses i fins i tot, si cal, sense estar en les millors condicions contractuals. La meva falsedat (dedicar-me principalment a la docència sense ser-ne titular o similar) m'ha fet mereixedor d'una reducció del 60% del meu sou en els dos darrers anys. Però de moment estic de sort de no ser uns dels centenars d'acomiadats (perdó, no renovats) per les universitats catalanes.

Dit això, que permet contextualitzar el lector sobre la meva possible perspectiva, parlaré del que més em preocupa: la universitat. Voldria centrar-me en els canvis de plantejament experimentats en els darrers anys i que les retallades actuals han contribuït a evidenciar i a aprofundir. La universitat ha sofert el que en podríem dir un procés de macdonalització amb tot el que això significa en una doble vessant: segmentació i precarització d'una part important dels llocs de treball (professors); tracte estupiditzador dels, ara, clients (estudiants), a qui es pretén vendre un producte estandarditzat, vistós i insípid. Qualsevol procés de macdonalització implica una reorganització sistèmica fonamentada en tres criteris: eficiència, computabilitat i control/estandardització.

Des que les universitats es van llançar a la recerca d'eficiència sembla haver passat a un segon pla l'eficàcia, és a dir, l'objectiu de formar "costi el que costi" (naturalment, sempre dins del límit d'una restricció pressupostària). Ara cal, sobretot, ser eficient, optimitzant la relació entre costos i beneficis en diverses dimensions: diners, hores lectives, esforç. Naturalment, d'entrada l'eficiència no té res de dolent, però malauradament acaba pervertint la lògica amb què es plantegen els reptes i objectius, a més de requerir l'elaboració constant d'indicadors per elaborar rànquings comparatius que han passat de ser un subproducte de la pròpia qualitat a esdevenir un objectiu prioritari. L'obsessió per aconseguir ser reconegut com a campus d'excel·lència , o doctorat acreditat n'és un exemple.

A més, sembla que el que no és avaluable no existeix. La computabilitat afecta professors i estudiants. Pel que fa als professors hem vist com en la darrera dècada la qualificació del professor (i la seva contractació i permanència) depèn per sobre de tot de la publicació en un conjunt de revistes acadèmiques, al seu torn, també indexades. Això ha permès acabar amb certs amiguismes, però ens ha portat cap a l'obsessió per la publicació, supeditant en molts casos l'interès social de la temàtica a l'interès acadèmic, circumscrit a unes poques revistes si es tracta de fer-ho en les que puntuen més. Publicar més sobre menys, o variacions ridícules del mateix article per engrandir la necessària llista de publicacions, esdevenen una estratègia per a la supervivència i un nou esglaó de la ja prou alta torre d'ivori.

I la docència? Passa clarament a un segon pla. Com bé saben prou bé els estudiants, un bon professor i un acadèmic amb moltes publicacions no són sinònims. Com que la docència està poc computabilitzada en els actuals termes, només queda l'incentiu poc atractiu dels triennis o quinquennis de dedicació docent que no computen qualitat sinó anys de docència. (En tot cas, però, aquest criteri no és aplicat als professors associats.) L'únic índex poderós que sí que s'associa a la docència és el nombre d'aprovats. Els rànquings i les comparacions internes pressionen els estudis per aconseguir nivells de rendiment elevats en què un alt percentatge de suspesos és, per sobre de tot, un malaurat inconvenient. Tanmateix, la nova avaluació continuada resultant del pla Bolonya, amb seminaris constants, aconsegueix minimitzar aquest risc. Els estudiants de més baix rendiment resulten més controlats, és cert, però també ho és que els més brillants acaben avorrint-se amb exercicis insubstancials fets a corre-cuita. Més control, més estandardització, menys maduresa.

La mcdonalització s'imposa en molts altres àmbits de la vida econòmica i social, no és exclusiva de la universitat, i ha portat a certa confusió. Probablement quan els estudiants es queixen equivocadament de la privatització de la universitat estan fent referència a aquest estat de coses. De fet, què importa si segueix sent de titularitat pública si es comporta com si la regissin les lògiques que trobem al mercat? Un McDonald's és un McDonald's independentment de qui en sigui el propietari. Tot plegat mereix un debat que va molt més enllà de la falsa polèmica sobre els falsos associats.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT