Metàfores

Quan va saber que treballaria a casa de l’escriptor, va trucar a la seva família, excitada. Però no havien sentit a parlar mai de l’autor de La casa i els núvols i es van limitar a preguntar-li si l’havien assegurada i si li pagaven bé l’hora. I va haver de reconèixer que no, ni una cosa ni l’altra. Va ser inútil que provés de fer-los entendre que tot i així estava contenta, perquè ella sí que havia llegit La casa i els núvols i admirava moltíssim el seu autor, que aquest any sonava com a candidat al Nobel, i només de pensar que trauria la pols de la seva biblioteca ja s’esborronava.

La dona de l’escriptor li va fer saber que, durant el matí, el senyor escrivia i no se’l podia molestar de cap de les maneres. Només si hi ha un incendi, deia, lluint aquelles dents tan blanques que enlluernaven. Després de dinar, mentre ell feia la migdiada, podria entrar a netejar els seus dominis.

I ara ja hi era, a la biblioteca, en plena tarda d’abril. S’havia entretingut més del compte mirant els títols per on feia lliscar el plomall, i ell, el senyor, l’autor de La casa i els núvols, va entrar i la va saludar amb un somriure i un cop de cap. Ella volia fugir esperitada però el va sentir que deia: segui un moment, xerrem una mica. Com es diu?

Li va explicar que havia passat tot el matí buscant una metàfora. ¿Sap què és, oi, Adela, una metàfora? Ella va titubejar. I ell va dir que només es tractava d’identificar un element amb un altre a partir de la semblança o els elements comuns. Com una comparació però sense dir-ho. Si jo dic que hi ha un ou ferrat a l’horitzó, és clar a què em refereixo, oi, Adela? I ella va respondre, satisfeta: el sol! I va rebre amb complaença l’aplaudiment del quasi premi Nobel.

I des d’aleshores se li acudeixen metàfores a tothora. Quan obre les tavelles i veu rodolar els pèsols, pensa que és com quan sents una música i et vénen al cap un munt de records. Quan fa lliscar la planxa damunt de les camises de l’escriptor i van desapareixent les arrugues, se li acut que seria com si una persona, amb una bona teràpia, anés esborrant els seus traumes. La vermellor a les galtes quan ha fet els vidres són pomes ben madurades al sol. Les vergonyes esteses al terrat, el drap de la pols de la consciència, l’alegria de l’aigua que bull.

Aquest any tampoc no li han donat el Nobel i l’escriptor es passeja per la casa sorrut, sense saludar a ningú, tampoc a l’Adela. Damunt del front i de les celles espesses, núvols negres i panxuts. De tempesta.