Monomarental

Em diuen que en Rabell, de Catalunya Sí que es Pot, s'ha referit aquest dimarts, al Parlament, a les famílies “monomarentals”. I, de fet, a la web de Catalunya Sí que es Pot (ah, com m’agradaria plantificar una coma reparadora i necessària entre el “Catalunya” i el “sí”...) m’ho trobo. Parlen de “dones joves i majors de 45 anys, dones amb diversitat funcional, dones caps de família monomarentals, dones transsexuals, dones migrants...”

Parlar de dones “monomarentals” és una manera tan benintencionada com poc documentada de no ser sexista. Suposo que qui ho diu es pensa que “monoparentals” ho és, de sexista, perquè es refereix només al pare, però no a la mare. No és així. “Parental” ve del llatí parens-ntis, que, fixa’t tu, és el participi present d’un verb tan femení com “parir”. Aquesta paraula és la que ha donat lloc a “parent”, que es refereix a la parentela masculina i femenina. Si volguéssim especificar el sexe de l’adult d’aquesta família podríem referir-nos, com recomana el Termcat, a una “família monoparental femenina” o a una “família monoparental masculina”.

Recordo un moment gloriós, no gaire diferent d’aquest. Al programa del Cuní (l’època del Cuní a TV3) una tertuliana afamada va queixar-se que diguéssim “homosexuals”, cosa que, al seu parer, excloïa les lesbianes. La dama es pensava — no saber llatí ens fa molt de mal — que “homo” venia d’home. De fet, la meva tieta Pura, font lèxica inesgotable, parla dels “homes sexuals” per referir-se als gais. I de vegades, quan vol ser correcta, diu: “Aquest noi és gai-lèsbic”. Però ella no es dedica a la cosa pública.

Vivim una època de gestos, més que de fets. Dir monomarental és una declaració d’intencions. D’acord. M’ho espero tot. Que qualsevol dia algú ens parli de les “cèl·lules mare i pare”. Que algú altre converteixi el Turó de l’Home en “el Turó de l’Home i de la Dona”. I que l’home de Cromanyó sigui, a partir d’ara, la persona de Cromanyó.