No arreglarem res demanant permís
SEMBLAVA DIFÍCIL que la política espanyola pogués caure més avall en la setmana del ridícul de la repetició d’eleccions, però portant al TC la llei d’emergència social catalana, el rajoyisme en funcions s’ha cobert encara més de glòria. Fa bé l’Ajuntament de Barcelona de dir que s’ho saltarà. No se’n pot dir ni tan sols insubmissió, d’ignorar l’arrogància d’un estat que no et deixa ajudar els desnonats, i té el cinisme de dir que ho fa en nom de la igualtat. Que els desnonin a tots igual.
Al marge d’aquests casos caricaturescos que delaten la pèrdua de decència i l’allunyament de la realitat, el sistema administratiu i burocràtic en general és massa sovint un obstacle per arreglar emergències socials. També ho és, a vegades, l’administració catalana, o la dels ajuntaments. I l’europea. Ho veiem amb els refugiats però també s’ho troben persones que volen ajudar infants en risc d’exclusió i es perden en laberints de papers, i en uns governs que fragmenten els humans a trossos per departaments, i impedeixen solucions globals o les converteixen en una gimcana ineficient i desesperant.
Assumim-ho: en temps d’emergència caldrà deixar de demanar permís. Sobretot quan veus que a part de fer-te perdre el temps, sovint no te l’acaben donant. Quan el que tens entre mans és important i urgent, el que és al mig molesta. Encara que aparentment estigui a favor de la solució, es converteix en un problema. Fa nosa, i convé saltar-se’l de moment, i potser alguna dia se l’haurà d’apartar del tot.
És incòmode anar de cara a barraca en la societat que fa comissions d’estudi i informes i reunions. Però molt més incòmoda és la inoperància. Convé mirar als ulls a qui posa bastons a les rodes, sigui qui sigui. Recordar-li que saps on vas i hi aniràs.
