Passeig per Brussel·les, buscant respostes
Vaig passar un cap de setmana llarg a Brussel·les, a casa uns amics, dies abans de la detenció de Salah Abdeslam i dels posteriors atemptats que novament han sacsejat Europa. A part de la visita a la casa de Victor Horta (el gran modernista belga), de l’obligada cervesa a la Grand-Place, de contemplar la meravella gòtica (quins vitralls!) de Notre-Dame du Sablon i de passar una estona a la magnífica llibreria Filigranes (oberta 365 dies a l’any), vam fer el tafaner a Molenbeek, des del cotxe, davant el clausurat bar Les Beguines, on es van preparar els atemptats de París. D’allí, en vint minuts, ens vam plantar al camp de batalla de Waterloo, on fa dos segles Napoleó va ser definitivament derrotat. Al cap de 15 anys, el 1830, Bèlgica naixia com a estat independent, dividit entre les comunitats flamenca i francesa, divisió mai ben resolta. Els flamencs defensen amb ungles i dents la seva llengua. Al seu costat, els catalans semblem pusil·lànimes. A aquesta divisió lingüística s’hi ha afegit fa unes dècades la immigració musulmana, que ha fet més complexa la pluralitat cultural belga, un laberint al cor d’Europa. Però aquesta és precisament la gràcia d’Europa: diversitat, tolerància, convivència.
Val la pena anar al Museu de Waterloo, construït sota terra: et transporta a una Europa encara estamental, violenta, militaritzada. Fa dos-cents anys ens matàvem. Ho vam tornar a fer al segle XX, dues vegades, quan els estaments ancien régime ja s’havien convertit en classes marxistes. Però des de la fi de la II Guerra Mundial, tret dels Balcans, Europa havia viscut en pau i prosperitat. Ara l’una i l’altra estan amenaçades. La crisi econòmica s’allarga i alhora afrontem una creixent crisi terrorista que ens està militaritzant la vida. A Brussel·les vaig veure, com una cosa normal, soldats amb metralletes patrullant pels carrers. Avui n’hi deu haver força més.
El jihadisme que ens terroritza és l’expressió del drama del Pròxim Orient, al qual no som aliens. I del fracàs de la integració del món musulmà a Europa. És un subproducte de la descolonització allí i aquí. I esclar, té també una arrel religiosa. El diari belga Le Soir entrevistava fa uns dies el francès Rachid Benzine, que lluita per fer una lectura històrica de l’Alcorà: “Entre els creients d’avui i l’Alcorà han passat quinze segles i això s’ha d’explicar”. Però l’alerta més colpidora que donava és que “massa joves busquen donar sentit a la seva mort quan no troben sentit a la seva vida”.
A Bèlgica hi ha molta immigració musulmana de fa dècades. És un país amb un estat del benestar fort, on si tens fills el govern t’ajuda generosament mentre els mantinguis a casa... fins als 25 anys! A França, a Alemanya o als països nòrdics s’actua igual. Però així i tot alguns joves musulmans trien morir matant. Són pocs, però són un greu problema. Són l’expressió d’un rotund fracàs col·lectiu. La reacció simplista és tancar fronteres. És el que proposa el populisme de dretes davant el drama dels refugiats, que es confon volgudament amb el dels immigrants i amb el terrorisme jihadista. No és cap solució: per inviable, per vergonyosa i perquè el problema ja el tenim dins. Barrant el pas només radicalitzarem la resposta dins i fora.
El dia dels atemptats van desallotjar el Lycée Jacqmain, situat als jardins Léopold, darrere el Parlament Europeu. També l’havia visitat. És un institut amb solera, amb un amable director de bigotis historiats. Amb estudiants d’una gran diversitat d’orígens. És aquí on hem de posar els esforços, on hem de trobar la resposta: en l’educació. Davant de cada atemptat hauríem d’exigir més recursos per a les escoles, més mestres, més intercanvis escolars. Altrament, aquesta Europa desorientada corre el perill de renunciar a la seva llibertat, diversitat i tolerància.
