Política i bondat
1 . ARTUR MAS. ¿És possible que el president Mas, que va ocupar responsabilitats molt importants en els governs de Jordi Pujol, no tingués cap coneixement ni cap sospita dels tripijocs de la família de l’expresident? Si Mas va ser convocat a la comissió d’investigació del cas Pujol fou principalment per respondre a aquesta pregunta. Després de quatre hores i mitja d’explicacions, tot seguia igual que abans de l’entrada del president a la sala. L’oposició mantenia que era pràcticament impossible que Mas no estigués al corrent de qüestions que eren secrets del domini públic, però no va aportar cap prova que pogués doblegar el president. I Mas va seguir insistint que ell no en sabia res, adoptant el perfil d’home honest i confiat.
Conclusió: les comissions d’investigació parlamentàries, tal com estan dissenyades -com una prolongació del debat polític per altres mitjans-, no tenen cap sentit. De fet, va ser un debat de reprovació del president sense votació final, la qual cosa li donava un to especialment moderat que només va trencar la intervenció de Sánchez-Camacho. Per acusar s’ha de tenir un mínim d’autoritat. ¿Com pot demanar la dimissió del president per negligència, per no assabentar-se del que passava, la representant d’un partit presidit per un senyor, Mariano Rajoy, que diu que no sabia que el seu amic Luis Bárcenas duia una doble comptabilitat del partit, pagava obres i sobres en negre, feia negocis amb les trames de l’entorn i s’enduia diners a casa? Artur Mas es va protegir amb l’argument de la bona fe: confiar en les persones, no guiar-se per rumors i conjectures. El prejudici favorable als altres és una bona norma de respecte i convivència. Tanmateix, veient els xàfecs de promiscuïtat entre política i diner que cauen sobre la cosa pública, qui mana ha de prendre precaucions i anar informat si no es vol acabar enganxant els dits.
De fet, malgrat la seva aposta per la confiança, Artur Mas va demostrar que no les tenia totes quan va dir que ell només es responsabilitzava de la seva declaració de renda i de la de la seva senyora. Sembla que a poc a poc es va imposant la doctrina Aguirre: “Jo no poso la mà al foc per Rajoy ni per ningú, només la poso per mi mateixa”. No sé si creixem en virtut, però sí en escepticisme. Una cosa s’ha de reconèixer a Mas: dóna la cara i respon. Hauria de ser el més normal del món, però sorprèn perquè no hi estem gaire acostumats. A Madrid, deia Nacho Escolar, en tenim un que “només parla pel plasma”.
2 . JUAN CARLOS MONEDERO. El cas Monedero té molts vessants: uns fets que el mateix interessat no ha aclarit; l’ús per part del ministre d’Hisenda d’informació que no té dret a divulgar com una arma d’acció política partidària; una resposta carregada d’hipocresia dels partits de l’establecimiento; i una reacció de Podem impròpia del discurs amb el qual s’ha llançat a l’escena política. L’actitud de Montoro és reincident. És inacceptable el concepte patrimonial que té de l’Estat. El ministre no n’ha de fer res de la informació de les actuacions d’Hisenda. I menys utilitzar-les per destruir l’adversari polític. De la mateixa manera, és espectacularment cínica l’actitud de Saénz de Santamaría, escandalitzada pel perjudici a les arques públiques que hagi causat Monedero i fugint de les càmeres a tota velocitat quan li pregunten per Bárcenas o Gürtel. Enxampar els moralistes de Podem pecant s’ha convertit en l’esport preferit de la casta: “Són com nosaltres”.
Monedero ha de donar informació. Ha regularitzat a corre-cuita la seva situació amb Hisenda, salvant-se de la il·legalitat, però ara s’ha d’explicar sobre l’origen i el recorregut dels diners. Ara per ara, políticament el més greu és la manera d’afrontar el cas, calcada de l’estil dels seus adversaris, mitges veritats que després resulta que són mentides, silencis, desaparicions, cap transparència. Podem ha d’escollir: o castigar aquesta manera d’actuar perquè és contrària al que prediquen o mantenir que no hi ha cap delicte i esperar que escampi. Alguns diuen que si cau un d’ells estaran morts i s’haurà acabat la màgia. Però, a la llarga, ¿no és més important actuar amb coherència que confiar que el votant s’apunti al discurs “Ens tenen al punt de mira i tot són mentides”? O Monedero s’afanya i aclareix les coses ja, o Podem pot entrar en un degoteig de desconfiança molt perillós.
