Publicitat
Publicitat

Públic i privat

Vivim en una economia mixta, poblada per actors públics i privats. A més, els sectors públics i privats no són illes separades. Quan el sector públic es proveeix de paper ho fa comprant-lo a una empresa privada. Potser a algú li agradaria que el Govern tingués una fàbrica de paper, però no és aquesta la situació real, ni ideal, afegiria. No hi ha, sigui dit de passada, principis generals exhaustius que delimitin de què cal que el sector públic es proveeixi internament i de què es pot proveir externament des del sector privat, sota fórmules jurídiques diverses (compra, lloguer, concessió, etc.). Hi ha, evidentment, presumpcions clares de coses que estan a una banda o l’altra; el paper és a l’àmbit extern, la justícia a l’intern. Però la frontera depèn de molts factors: consideracions de cost i eficàcia, inclinacions ideològiques, les diferències en les formes de contractació de personal en els dos sectors, etc.

Crec que és acurat dir que s’ha estès entre nosaltres una temença que la interacció entre el públic i el privat sigui en perjudici del sector públic. ¿És possible que això pugui passar? Esclar que sí. Un cas paradigmàtic és el de les publicacions acadèmiques. El seu contingut ha estat finançat per les universitats i pels fons públics que canalitzen. Ara bé, la seva publicació se l’han apropiada empreses editorials que en tenen el copyright. Les universitats han d’acabar pagant quantitats exorbitants per disposar del que elles mateixes han finançat! Les editorials contribueixen a algun servei (com l’organització de l’avaluació, que, tot sigui dit, compta amb la feina, habitualment gratuïta, dels avaluadors), però no d’una magnitud que justifiqui el preu a pagar. Afegiu-hi que les tecnologies actuals de la comunicació han reduït els costos pràcticament a zero, i entendreu per què els moviments per garantir el lliure accés a les publicacions estan guanyant una força extraordinària (les principals agències de finançament del món, incloses les de la UE, ja imposen l’accés lliure a allò que financen).

Els abusos, doncs, són possibles. Però també hi ha col·laboracions que han estat molt favorables per al sector públic. A la ciutat de Barcelona, no tindríem l’Hospital de Sant Pau si el Sr. Pau Gil no n’hagués finançat, amb una deixa, aproximadament la meitat del cost. La mateixa proporció amb què van contribuir els Srs. Arturo i Ana Mundet per fer les Llars, ara Campus, Mundet (a la Vall d’Hebron). ¿Us imagineu que aquests projectes, i d’altres similars, s’haguessin frustrat per por que signifiqués la “privatització” de vés a saber què?

Les relacions entre el sector públic i privat s’han d’establir sota el principi del benefici mutu o, millor, pel del benefici mutu equilibrat. És a dir, convé que quan institucions del sector públic i del sector privat col·laboren en un projecte, o més en general interaccionen, cada una aconsegueixi arribar on no ho podria haver fet sense la contribució de l’altra. I, així, la societat -globalment considerada- avanci. Esclar que, com en tota relació, fóra bo que les bases de la col·laboració quedessin contractualment escrites i que quedés registrada la natura dels beneficis mutus. I és raonable esperar que si, en la pròpia mètrica de cadascuna, els beneficis d’una són elevats, també ho siguin els de l’altra.

En els exemples de col·laboració beneficiosa per al sector públic que he esmentat abans, la part privada ha rebut un benefici en forma de reconeixement, però no en termes monetaris. Potser podríem concloure que les col·laboracions entre el públic i el privat són particularment acceptables si la part privada és o bé una institució sense ànim de lucre (no persegueix el benefici), com una fundació o una associació, o, cosa que ve a ser el mateix, forma part dels programes de mecenatge d’una empresa (l’activitat busca reconeixement però no benefici monetari), sovint vehiculats per fundacions. Aquesta és una conclusió molt més assenyada que simplement una prohibició absoluta de projectes en col·laboració. No la podríem convertir en un principi universal, ja que si el projecte per al qual el concurs privat és convenient resulta arriscat, pot ser ineludible que la participació privada prengui la forma d’aportacions de capital. A una associació que vulgui participar en un projecte i necessiti crèdit d’una entitat financera se li demanaran garanties, o bé en forma d’avals públics (molt difícils en el clima fiscal actual), d’avals dels socis (difícil) o de capital propi. El problema és que la magnitud de la garantia dependrà del grau de risc del projecte, i que les entitats sense ànim de lucre disposen, típicament, de poc capital, que a més està legalment molt condicionat en el seu ús. Ara bé: per a un projecte concret amb un nivell de risc baix, restringir els socis possibles del sector públic a institucions sense ànim de lucre pot no ser excessivament limitador.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT