Publicitat
Publicitat

Reconeguem-nos democràticament

Tinc la sensació que el debat sobre els avantatges o riscos de la secessió s’ha esgotat després de tres anys de parlar-ne a bastament. S’ha esgotat no tant la possibilitat de seguir argumentant com les ganes de tots plegats de continuar fent-ho. Bàsicament perquè la sensació que hi plana és que som en un debat infinit i circular. Com que la hipòtesi de la separació s’ha allunyat a mitjà termini pels resultats electorals del passat 27-S, seguir debatent sobre els costos o beneficis d’aquest escenari ha perdut interès.

Paral·lelament, la impressió que tenim des del bàndol que els separatistes anomenen unionista és que el debat d’aquests darrers anys s’ha situat en dues lògiques emocionals i racionals incomunicables. En posaré un exemple. Vaig participar a la Universitat de Girona, poc abans del 9-N del 2014, en un debat sobre la independència amb el jutge Santiago Vidal, l’eurodiputat Josep M. Terricabras i la catedràtica d’ètica Victòria Camps. Com que era de tancament d’un cicle monogràfic sobre aquesta qüestió, va aparèixer fugaçment la vessant econòmica i vaig esmentar el risc de greus pèrdues. Encara recordo que l’avui senador Vidal va voler tancar la qüestió tot exclamant que ell “preferia ser un 49% més pobre si a canvi era un 51% més lliure”. Bona part del públic va esclatar amb un fort aplaudiment. No pretenc elevar a categoria el que potser no era més que una atzagaiada, però exemplifica bé el nivell d’incomunicabilitat dels arguments entre uns i altres. Estic segur que no tenim una concepció gaire diferent sobre la lliure determinació individual, però discrepem radicalment sobre si existeix un dret en democràcia a l’autodeterminació territorial i sobre què vol dir ser lliures avui en tant que catalans. El debat sobre les conseqüències d’una hipotètica secessió s’ha esgotat perquè és, en essència, especulatiu i sovint es clou amb afirmacions pseudoreligioses quan es fia la resolució de tots els problemes a l’endemà de la independència.

Cancel·lat aquest debat essencialista, ens resta la polèmica entorn de l’anomenat procés. D’una banda, els dirigents secessionistes han acabat reconeixent que no disposen de la majoria social necessària per fer la secessió unilateral que van prometre durant la campanya del 27-S. És un canvi substancial i positiu perquè, recordem-ho, el president Artur Mas no es cansava de repetir que n’hi havia prou amb una majoria absoluta de 68 diputats per tirar pel dret. Ara l’argument de CDC, i també en bona mesura d’ERC, és que no hi ha mandat popular per culminar la secessió, però, en canvi, és legítim encetar un procés per situar Catalunya a les portes d’aquest objectiu. Sincerament, aquest raonament és democràticament inacceptable. Al marge de la seva indubtable il·legalitat, no es pot encetar un procés que posa les institucions d’autogovern al servei d’un projecte de ruptura secessionista quan els mateixos promotors accepten que no disposen dels suports necessaris per culminar-la. I menys encara quan la resolució rupturista del 9-N del 2015, que el nou president Carles Puigdemont esgrimeix com a mandat parlamentari per tirar endavant aquest procés, va recollir tan sols 72 vots a la cambra catalana que, en realitat, representen menys sufragis populars que els 63 diputats que van votar-hi en contra.

L’independentisme, doncs, hauria de fer un pas més enllà i acceptar que si no hi ha una majoria clara per a la secessió no pot instrumentalitzar les institucions autonòmiques i locals per fabricar un resultat del qual no disposa. Altrament passa allò que des de Societat Civil Catalana denunciem des de fa temps. A Catalunya hi ha dèficits importants de qualitat democràtica perquè més de la meitat dels ciutadans no ens sentim representats per les nostres institucions. Les administracions treballen per l’assoliment d’un objectiu separatista volgut tan sols per una part, els mitjans públics de comunicació esdevenen els altaveus d’aquest projecte i el sistema educatiu sovint pateix les ingerències ideològiques en favor d’un programa de nacionalització sociopolítica. És fonamental que l’independentisme sigui realment democràtic, sàpiga reconèixer els límits de la seva força social i accepti el principi de neutralitat exigible a totes les institucions, sense prejutjar la voluntat dels catalans ni pretendre dirigir-la. El fi no pot justificar els mitjans. La democràcia no accepta temps d’excepcionalitat.

Finalment, és fonamental que ens reconeguem, unionistes i separatistes, democràticament sense estigmatitzar-nos a base de clixés.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT