Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Rosa Maria Sardà: Humor d''unhappy end'

És una còmica de les d'abans. Quan ser-ho passava de pares a fills més com un estigma que una vocació. Portar-ho a la sang li ha permès trobar sempre la frase justa i el to tallant perquè l'imbècil de torn s'adoni que estava més bufó calladet.

Té l'eloqüència de la venedora d'enciclopèdies i l'humor àcid d'haver-les passades de tots colors. Encarna, com l'Espert, aquell coratge de bellesa de barri que al Terenci, mitòman i amic entranyable, li agradava comparar amb la Scarlett O'Hara.

La seva veu, massa prima, no ens arribaria tan clarament si no posés en cada frase un subratllat malèvol que intenta fer-se perdonar amb un somriure.

El seu control de la pausa i l'entonació ha hagut de donar intenció a guions tan impossibles que al final no ha tingut més remei que posar-se a escriure i a dirigir.

Viu en la tortura de creure que decebrà i encadenada al perfeccionisme. I això l'ha dut a la insòlita proesa de presentar i, alhora, rebre premis. Però l'èxit li ha creat una addicció que no ajuda a viure, sobretot si sotmets el cos a la seva llei.

Els anys l'han fet més interessant que cordial. Guarda l'actriu solidària per als cercles íntims i mostra la diva altiva als vulgars mortals. Ser tan competent i estar farcida de records li bloqueja l'empatia.

Però té prou recursos estilístics per fer un gir de guió que l'allunyi de Sunset Boulevard i l'orienti a un final de Humphrey Bogart.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT