Publicitat
Publicitat

Puntualitat

Els que arriben tard consideren que el seu temps val més que el dels altres. Són una colla d’egocèntrics

Per a aquests dies de fred que -finalment!- ens arriben, trio una novel·la d’aquelles que m’agraden: una gran casa a Irlanda, unes persones felices i el presagi d’una tragèdia. Un títol que sona bé: El último septiembre, i una autora que encara no he llegit, Elizabeth Bowen, publicada per Acantilado.

Tot just començar, ensopego amb una frase que forma part de la presentació d’un personatge i que tradueixo del castellà: “Només els buits i les ruptures de la seva vida explicaven la seva puntualitat”. M’aturo i la torno a llegir. La subratllo. Vull continuar llegint però sé que m’hi he encallat, que la frase em té aferrada i que no em deixarà anar fins que no l’hagi paït.

Mentre em preparo per arribar a una cita, em vaig dient a mi mateixa: no vagis tan de pressa, arribaràs la primera, t’hauràs d’esperar

Per què em neguiteja? Doncs perquè jo soc una persona puntual. De vegades massa i tot. Fa massa anys que, mentre em preparo per arribar a una cita, em vaig dient a mi mateixa: no vagis tan de pressa, arribaràs la primera, t’hauràs d’esperar. I, mentrestant, una altra veu -com si la meva ment s’hagués partit en dues- m’adverteix: però potser trobes embús de trànsit, o et costa aparcar, més val que et sobrin deu minuts que no pas arribar tard... El resultat sempre és el mateix: arribo la primera i m’he d’esperar.

Sovint consolava l’espera pensant que la puntualitat era cosa de persones educades, que són respectuoses amb el temps dels altres. I ara, una escriptora irlandesa, en una novel·la escrita l’any 1929, em diu que, en realitat, la meva puntualitat té un origen fosc, que va més enllà de l’educació rebuda, com jo havia cregut fins ara.

Ara es veu que les persones puntuals ho som perquè tenim buits i hem patit ruptures, potser perquè temem que l’altre no estigui prou interessat en nosaltres per esperar-nos, o perquè ens neguiteja la possibilitat que els que ja han arribat ens critiquin mentre fan temps.

Penso que potser té raó. I, tanmateix, decideixo que no canviaré aquest costum i em mantindré fidel als “meus buits”. Concloc que els que arriben tard, decididament, consideren que el seu temps val més que el dels altres. I si l’escriptora irlandesa considerava que els puntuals ho som perquè patim carències, jo considero que els impuntuals són una colla d’egocèntrics.

Havent tingut aquest intercanvi d’impressions amb la senyora Bowen, puc continuar llegint la seva novel·la, tan adequada per a aquests vespres freds de gener.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT