Publicitat
Publicitat

CANTUS FIRMUS

Sobirania calendària

Aquest diumenge ha fet exactament trenta anys que vaig defensar la meva tesi doctoral a la UAB, "El calendari i la seva significació a la societat moderna" -publicada el 1985 amb el títol Saber el temps -, dirigida pel doctor Joan Estruch i amb un tribunal presidit per José Luis L. Aranguren. Aquella setmana, com fet expressament per afegir tensió informativa al tema de la tesi, s'havia viscut un conflicte amb el tribunal de l'Audiència de Barcelona. El conseller Joan Rigol havia suprimit del calendari festiu el 12 d'octubre el 1980, però arran d'una demanda de la Federación de Sociedades Regionales y Provinciales de Barcelona, emparada pel delegat del govern Juan Rovira Tarazona, el tribunal va resoldre contra la Generalitat, i va suspendre el calendari català. L'argument del recurs era que "la suspensió festiva del Dia de la Hispanitat, Dia del Pilar i de la Raça, causaria perjudicis morals irreparables". L' Avui d'aquell 9 d'octubre de 1981 -portada, tres pàgines, editorial i darrera pàgina- anunciava una solució salomònica: el 12 seria festa laboral, excepte per als àmbits administratiu i judicial. La indefinició legal de la festa va mantenir-se fins que fou declarada oficial l'any 1987, en una història digna de passar als annals del nacionalisme espanyol més tronat, ara hegemònic tant al PP com al PSOE.

En la transició del calendari franquista a l'actual, a més del debat polític, també es va començar a debatre la conveniència d'evitar determinades acumulacions festives per raons laborals. El 1988, el mateix govern de l'Estat havia traslladat la festa de la Immaculada al dilluns 5 de desembre, però després de decretar-ho, les pressions episcopals el van forçar a fer marxa enrere. La possibilitat de traslladar festes d'àmbit estatal a dilluns, a excepció de les festes de Nadal, Cap d'Any i Primer de Maig, estava prevista a l'article 37.2 de l'Estatut dels Treballadors. A Catalunya, la defensa de la racionalització del calendari va tenir defensors destacats com el pare caputxí Jordi Llimona, que va arribar a proposar un calendari decimal amb setmanes de deu dies! Tanmateix, passada la dècada moguda dels vuitanta, els calendaris de festes van trobar una notable estabilitat no pas fonamentada en cap criteri racional, sinó en la força d'una rutina que des de llavors, de manera implícita, ha estat imposant l'afirmació d'una "identitat estatal i la singularitat nacional del poble espanyol" -tal com volia el legislador- junt amb el manteniment d'una tradició catòlica a hores d'ara encara més injustificable.

Però vet aquí que el meló del calendari s'ha tornat a obrir. És una bona notícia. Som davant d'una nova esquerda a l'edifici del nacionalisme espanyol que ocultava el calendari. D'una banda, pel final de la pau autonòmica, certificada pel fracàs de la reforma estatutària, la sentència del Tribunal Constitucional i ara el descarament electoral de la voluntat recentralitzadora de Rajoy i Rubalcaba. De l'altra, per la greu recessió econòmica que hauria de portar el nostre govern a utilitzar tots els instruments legals al seu abast per imposar la racionalització i europeïtzació d'un calendari que ha estat erosionant gravíssimament les virtuts catalanes d'una societat laboriosa i laica. Fa anys, en un acte públic i davant d'un Artur Mas que llavors era conseller en cap, vaig advertir -irònicament- que si mai manés, el primer que faria seria canviar calendari i horaris, un pas imprescindible per fer progressar el país. Ho segueixo pensant, i ara és l'hora de fer-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT