Publicitat
Publicitat

Sobre la bondat (sense malícia)

La bondat hauria de ser un bé jurídic protegit, igual que ho són la vida humana o la propietat privada. La bondat escasseja i és preciosa, és un bé del tot particular al servei del bé comú. Té un valor incalculable, no té preu. Alhora ens atrau i ens repel·leix: carrega amb la mala premsa de la ingenuïtat i amb la grandesa d’una humilitat i determinació heroiques. Penseu en Gandhi, per exemple. O en Mandela. La bondat ens envolta molt més que la maldat, però no es fa veure, és fràgil, quasi invisible. Per la seva pròpia naturalesa defuig el protagonisme. La maldat és estrident i espectacular. La bondat fa feina de formiga, mica a mica.

La bondat habita entre nosaltres, tot i que a vegades la vulguem ignorar perquè ens incomoda, ens delata. La bondat no encaixa amb les categories ideològiques: també per això ens descol·loca. És de dretes i d’esquerres. Tampoc no té edat. La bondat pot ser imprudent i inoportuna, múrria i fins i tot extrema, però el que no pot ser és maliciosa. Sovint no sabem per on agafar-la. I en passem de llarg.

Una societat tan complexa com la nostra no podria funcionar sense grans dosis de gent que actua de bona fe, que confia en els altres, que pensa a fer el bé (més que a no fer mal, que és al que aspirem la majoria). Però per sort el món és ple de petits Gandhis i Mandeles que treballen de manera altruista en el seu entorn més immediat, sense fer soroll, calladament, dia a dia. Des de la seva insignificança, des de la seva immensa fragilitat, són referents per als qui els envoltem. Ens fan creure en la vida, li donen sentit. Ens donen fe i esperança en l’ésser humà. Desmenteixen el nostre escepticisme. La seva entrega és un misteri insondable. La seva ambigua innocència els fa imbatibles, els fa forts. Segur que tots coneixeu persones així, donades als altres: n’hi ha a totes les professions, a totes les famílies, a totes les comunitats de veïns, a tots els racons... Elles i ells salven cada dia un món que sembla sempre condemnat.

Normalment no surten als mitjans de comunicació, no es dediquen a la política ni a la faràndula. No són famosos. Donen poca importància als diners i a les possessions materials. Tampoc en donen a l’èxit. Vesteixen descuradament i en canvi són bells. La seva és una bellesa extemporània, discreta. Semblen d’una altra època, d’un altre món. Tenen com una aura, els seus ulls més que mirar il·luminen. Veuen coses que el comú de la gent no veiem: com si penetressin al cor de les persones, al cor de les tenebres, si cal. Parlen amb cura, mai ofenen. Però parlen clar. Tenen un do d’empatia i de simpatia, de sinceritat. És senzill: els interessa més la vida dels altres que la pròpia.

No necessàriament estan entregats a grans causes, a arreglar la humanitat. Ho donen tot per resoldre problemes concrets: dels refugiats, dels immigrants, dels aturats, dels drogoaddictes... Simplement miren per als que no se’n surten. Van sempre amb les seves antenes de la bondat posades, detectant persones a les quals ajudar, buscant maneres de ser útils. Més que pensar grans teories, actuen. Fan. Són esperits tan sensibles com pràctics.

Des de la meva normalitat no tan bondadosa, em resulten admirables i indesxifrables. D’on treuen la força? Com poden prescindir tant del seu jo? D’on els neixen les ganes d’entregar-se? Hi deu haver una part que els ve de l’educació que han rebut, de l’entorn on han crescut. Però segur que també tenen un do innat. El caràcter és el destí. Són diamants que viuen entre els fems, perquè saben, com cantava Fabrizio de André, que “del diamant no neix res, dels fems neix la flor”. I cada dia planten una llavor per al futur. Una llavor de bondat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT