Sobre un paisatge canviant

1 . TRES VEUS. En pocs dies han mort tres figures de la cultura de significació política universal a partir de l’encreuament entre la seva obra i el seu activisme: François Maspero, Günter Grass i Eduardo Galeano. Maspero, el menys conegut dels tres entre nosaltres, fou marcat per la violència del segle: als 12 anys va veure com la Gestapo s’emportava els seus pares. El 57 va fundar La Joie de Lire, llibreria de referència quan el Barri Llatí vivia les pulsions gauchistes. I no és casual que el primer llibre de l’editorial Maspero (el 59) fos un text de Pietro Nenni sobre la guerra d’Espanya. Amb Maspero desapareix un dels últims exponents irreductibles de la voluntat de dissidència forjada en els anys de la Guerra d’Algèria. Günter Grass, sempre tocat d’un profund deix pessimista que feia que ens advertís reiteradament de l’amenaça d’una III Guerra Mundial, expressava en la seva obra però també en el seu rostre, la seva manera enfurrunyada d’estar en el món, l’enorme pes del nazisme sobre la consciència dels alemanys de postguerra, malgrat els escruixidors silencis amb què sovint es protegien. La seva va ser una història de dolor, com li diu Juan Cruz a la darrera entrevista que Grass va donar. I ell que respon: “L’Holocaust i el genocidi constitueixen una història que no s’acaba mai”. Una jugada del destí ha volgut que Eduardo Galeano morís dos dies després que un Castro i el president del Estats Units es donessin la mà. No sé si alguna vegada Galeano s’havia fet aquesta fantasia, ni que fos per ironia. La seva veu era un símbol de l’esquerra irreductible anticolonial i anticapitalista i se’n va just quan nous aires de reconciliació recorren el continent. Tres senyals de final d’època, si no fos que les batalles de tots ells tenien fonaments i raons permanents, inesgotables.

2 . RENDA DE CONTRIBUCIÓ. Polítics i empresaris es resisteixen a afrontar en públic el futur laboral, amenaçat per la robòtica, el big data i els sistemes d’intel·ligència artificial que, en paraules de Brynjolfsson i McAfee, autors de La carrera contra la máquina, “afectaran més de la meitat dels llocs de treballs existents d’aquí vint anys”. Entre les noves formes, aparentment innòcues, d’explotació hi ha el “treball gratuït”, que tots practiquem de manera més o menys inconscient. Quan bolquem a les xarxes tones d’informació, sovint de la nostra vida personal, va a uns megaservidors els propietaris dels quals guanyen molts diners a costa nostra sense pagar-nos ni un euro. Ars Industrialis, una associació francesa de reflexió sobre el futur de la indústria, proposa una “renda de contribució” per remunerar aquestes aportacions que no pararan de créixer. Tanmateix, el director d’Ars Industrialis, Bernard Stiegler, sap perfectament que això requereix una disposició que no es veu enlloc: “Repensar completament el nostre contracte social”. Hauria de ser la prioritat de la política.

3 . REPÚBLICA. Un altre aniversari de la República (14 d’abril) que passa desapercebut. Ja ho vàrem veure amb el relleu a la Corona: tot va quedar en la indiferència. El debat sobre la forma d’estat, que alguns temien, va ser testimonial. ¿Per què? No es veu com un problema prioritari. Hi ha consciència que la monarquia és perfectament prescindible, però es vol evitar l’enrenou que suposaria canviar-la. Hi ha altres urgències. Durant la Transició la Corona era innegociable perquè per als poders franquistes operava com a garantia que no se’ls perseguiria. I el rei va saber exercir la feina del bon traïdor, que passa d’una legalitat a l’altra sense prendre mal. Ara ja ningú el necessita, perquè els partits del bipartidisme ja ofereixen prou confiança a les elits. Seria diferent si en les properes eleccions l’escenari es compliqués massa per a alguns. En tot cas, l’actual rei ha entès que no s’espera gaire res d’ell i ha optat per passar com més desapercebut millor. És la seva millor protecció. De fet, només l’independentisme posa en qüestió la monarquia, però per als catalans, no per a la resta d’Espanya. I no ho diguem gaire alt, qui sap si un dia acabarem com a estat lliure associat a la Corona espanyola.