Publicitat
Publicitat

Els ‘nimileuristes’ afortunats

Primer va ser la precarització. Ara, a poc a poc, va arribant el segon estadi de l’ofensiva: la submissió de les consciències

“El pitjor de tot és que, a contracor, molt a desgrat meu, començo a sentir-me afortunat”. M’ho diu l’Arnau, un doctor en sociologia de 35 anys que cobra 600 euros al mes per donar classes en una reconeguda institució educativa de Barcelona. Després de viure la precarietat ja durant el doctorat, l’Arnau va trobar feina en un centre privat on cada any donava la mateixa assignatura i on, malgrat això, cada any se li negava el contracte i se li pagava com si fos un conferenciant o una persona que impartís un taller ocasional. Els professors de 40 anys en avall, es queixa, han de preparar, per a les institucions més diverses, muntanyes de classes en les quals no són especialistes per reunir un sou de misèria i no tenir cap garantia d’estabilitat. I, tot i així, per honestedat intel·lectual l’Arnau es nega a dir que “el poder l’oprimeix” o que “el capitalisme l’explota”. “No poden atribuir-se estats intencionals a ens macro”, afirma. Avui, aquesta persona cultivada que, com ha fet sempre, es nega a caure en les temptacions equivocades del pensament, no pot evitar la perversió, incipient però existent, de sentir-se un afortunat perquè finalment té un contracte.

La joventut va tendint cap al moment dramàtic i subreptici en què interioritzarà la ideologia que la condemna al semiesclavatge i a la manca d’emancipació a llarg termini

La Joana és una arquitecta nimileurista que va heretar dels seus pares una minúscula explotació agrícola. Ha passat el Nadal a cal gestor perquè Hisenda li requereix el llibre de comptabilitat d’aquesta explotació. Mai l’havia hagut de fer, però com que als arquitectes no els contracta gairebé ningú, va haver de fer-se autònoma, i ara Hisenda li descobreix que aquesta situació laboral l’obligava a tributar molt més pels ingressos minsos d’aquell terreny on els seus pares van plantar quatre ceps. Mentre alguns corruptes insignes passaven el Nadal a Baqueira, ella es reservava la paga doble que no té per abonar els honoraris del gestor, els impostos endarrerits i la multa corresponent. I, tanmateix, la Joana confessa un sentiment similar al del testimoni anterior. No pot evitar sentir-se afortunada. No està a l’atur. I no li passa com a aquella amiga que, amb un contracte de 4 hores diàries, ha passat el Nadal treballant-ne 12 pel mateix sou ridícul en una botiga d’una multinacional de la roba.

Primer va ser la precarització. Ara, a poc a poc, va arribant el segon estadi de l’ofensiva: la submissió de les consciències, fins i tot les de les persones més formades i amb una capacitat de discerniment més afinada. A mi tampoc m’agrada atribuir intencions a ens macro, ni expressar-me reductorament en relació a un “ells” difús, però la temptació de dir que “estan guanyant” és cada vegada més inevitable. Durant els últims anys, el pensament de la resistència, o la resistència del pensament, han estat laminats de manera implacable, i, excepte en sectors especialment polititzats, la joventut va tendint, sovint sense adonar-se’n, cap al moment dramàtic i subreptici en què interioritzarà la ideologia que la condemna al semiesclavatge i a la manca d’emancipació a llarg termini. Aquesta és la digestió lenta que està tenint lloc ara. I la digestió, ja se sap, és una de les coses més importants que ens passen, però ens oblidem que la fem. Adonem-nos-en, almenys: si ens han de guanyar la batalla ideològica, que no sigui mitjançant un crim perfecte, que, com una operació quirúrgica ultramoderna, no deixi proves ni traces.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT