Torni’m el canvi, sisplau
En la política catalana i espanyola, la noció de canvi ha resultat particularment elàstica i productiva. Si no recordo malament, la primera formació a fer-la servir triomfalment va ser el PSOE de Felipe González, que l’any 1982 va obtenir una gran victòria electoral a cavall d’un eslògan tan clar com eixut: “Por el cambio”, deien. El primer a notar el canvi va ser el mateix partit dels socialistes espanyols, que d’un dia per l’altre varen abandonar el marxisme i varen passar de cridar “No a l’OTAN” a acceptar l’ingrés d’Espanya dins aquesta organització.
Una colla d’anys més tard, el Partit Popular de Mariano Rajoy va aconseguir guanyar unes eleccions a José Luis Rodríguez Zapatero (no era tan difícil, però els va costar) sota la promesa d’un canvi. I sí que han canviat una colla de coses, especialment a casa de Luis Bárcenas, Alberto Fabra, Jaume Matas, Rita Barberá o el Bigotes.
El primer tripartit significava un canvi respecte dels vint-i-tres anys de mandat de Jordi Pujol, però el canvi no degué ser prou fondo perquè al cap de poc temps una colla de paios, de tan d’esquerres com eren i de tan desenganyats com se sentien, es varen inventar un partit d’extrema dreta anomenat Ciutadans, encapçalat per un xaval en pilotes anomenat Albert Rivera, dels quals encara sentim a parlar perquè, entre altres coses i ves per on, reclamen un canvi en la política espanyola. Un canvi tan revolucionari que passa per fer que el PSOE i el PP s’entenguin, sempre que sigui amb la seva intermediació.
No recordo cap candidatura catalana mínimament rellevant que no s’hagi compromès a un canvi, ni que fos per canviar el que el seu mateix partit havia fet mentre tenia tasques de govern. Per sentir parlar de canvi, fins i tot hem sentit personatges com Xavier García Albiol (primer com a alcaldable de Badalona, després com a presidenciable de la Generalitat) o José Ramón Bauzá, com a candidat a la presidència del Govern de les Balears, parlant d’un hipotètic canvi com si parlessin del temps. En el cas de García Albiol, el gran canvi va consistir a ocupar el lloc d’Alícia Sánchez-Camacho després que missenyora hagués caigut en desgràcia a causa del vodevil de La Camarga. En el de Bauzá, el gran canvi va ser el d’un sou de president autonòmic a un de senador, que és més descansat.
En resum, que portem més de trenta anys en què aquí tothom parla de canvi, però durant els quals res no ha canviat. Per no canviar, no ha canviat ni la Corona espanyola, que ha viscut una abdicació i una successió però que gosaríem dir que es manté exactament igual que sempre. Al final haurem de reincidir en la cita clàssica de Lampedusa a El guepard : “Que tot canviï perquè no canviï res”. Potser sí que era això. Però a mi, com a ciutadà i com a contribuent, que em tornin almenys el canvi.
